Jo crec que és un màster. Fa pensar en un dels exercicis de supervivència en algunes professions. La gent posa l'accent en l'enterrament de la sardina, la coca de greixons i el Carnaval. Però això són bombolles de Quaresma.
Rumiant sobre els textos evangèlics, arribo a la convicció que la Quaresma és, fonamentalment, una Persona. Una Persona triant un desert per veure'l, per viure'l, per treballar, al seu aire. És un despullament de tota allò que pot fer nosa a la seva vocació. És un camp de salvació. Hi ha una intenció d'enduriment, de fortalesa, de lluita per no contemplar-se tant.
L'home està esgarrat per dins. Necessita normalitzar el seu cap i el seu cor. La Quaresma és un anticip de la Creu, de tota creu. Jesús assumeix, des del desert totes les nostres debilitats. Ens educa. I ens ensenya a convertir aquest «màster» en una vida d'amor.
Segurament que abans hauria d'haver dit que la Quaresma és un diàleg d'amor, una pregària permanent de Jesús -Déu i Home- amb el seu Pare, Déu.
La Quaresma és silenci per pregar, per assumir la Humanitat entera de tots els temps, de tots els homes i dones del món i de la Història.
La Quaresma és l'antibiòtic de la malícia profunda que fa la persona humana «capaç de tots els errors i de tots els horrors» com deia Sant Josepmaria Escrivà.
De la Quaresma de Jesús tot sembla aspre. No és veritat. El missatge quaresmal és el goig del cor que està fet per estimar tothom, és el retrobament de Jesús que vol transformar el món. Tot el món.
