El periodista barceloní Àngel Casas reprèn el pols de la ficció amb Carta d'una desassossegada, un llibre d'onze relats, en un dels quals situa Franco el 1992 celebrant el seu centenari. El llibre, publicat per Quaderns Crema, mostra un observador de la realitat, cronista fi del món que l'envolta, que a vegades recorre a l'humor surrealista i altres vegades a la ironia. En la presentació del volum, Casas va explicar ahir que «no és unitari, amb un tema comú, encara que sí que pesa molt el meu ofici de periodista i, de fet, en vuit dels onze relats apareixen periodistes».

El volum comença amb 1992 (l'any del centenari), que comença amb una advertència al lector: «Us han enganyat, el 1992 no hi va haver l'Exposició Universal de Sevilla ni tampoc els Jocs Olímpics de Barcelona, i Franco no va morir el 1975 i aquell any va celebrar el seu centenari». A partir d'aquesta distopia, Casas ofereix «un retrat de la societat actual» i desenvolupa «la teoria de com hauria estat el país si les coses s'haguessin fet d'una altra manera».

Confessa l'autor que «més enllà de la política, el que més m'interessa és la gent, el que pensen, com es mouen, les seves preocupacions», i a partir d'aquí construeix «una ficció absoluta». En aquesta ficció imagina Casas «què farien els polítics si Franco hagués continuat viu» i d'aquesta ucronia sorgeix una història en la qual «(Antoni) Fernández Teixidó és alcalde de Barcelona, Rodrigo Rato és alcalde de Madrid i José María Aznar, secretari general del Moviment». En aquest conte, afegeix Casas, «Franco fa abans l'AVE Madrid-Barcelona que el de Sevilla i obre un casino al Tibidabo. És política-ficció però és divertit i no invento res demencial», subratlla el periodista, amb cinquanta anys d'ofici.

Superats els seus problemes de salut, Àngel Casas ha recuperat les ganes d'escriure i la seva intenció és, «com fa Woody Allen amb les seves pel·lícules, escriure un llibre cada any». En un dels contes fa una paròdia de les entrevistes de «La Contra» de La Vanguardia, imitant l'estil de preguntes dels periodistes; en un altre, un taxista es fa musulmà per salvar la seva pell; i en un tercer, un cardenal només creu en Déu en horari laboral. El recurs a la religió és recurrent en alguns dels seus relats, perquè l'autor es confessa «un gran admirador de l'Església catòlica: 2.000 anys de negoci no ho ha fet ningú i a més el tema de les creences té ocupada la humanitat des del principi dels temps».