Dic que és un tros perquè és el que contemplo, cada matí, i que em convida a gaudir i a agrair. Dic que és el meu plàtan, però, que ja sàpiga, pertany a l'Ajuntament. Està al servei del poble. I, tal com deia en Josep Pla de l'euga que el portava, de petit, amb la tartana, al Col·legi dels Maristes de Girona, «era com de la família».

És un plàtan jove però estirat. M'ha fet entendre que la primavera s'imposa arreu. De bon matí, quan el sol d'abril sorgeix, potent, de la carena de la Mare de Déu dels Àngels, el meu plàtan es converteix en una cortina vegetal transparent.

Té aires de joventut. Tot ell està teixit de promeses. Fa pocs dies, li va sortir una granissada de com uns botons, que s'han convertit en unes petites fulles de verd tendre, que van guanyant espai. Son d'una aparent fragilitat, dòcils al vent, però irrompibles. A les tramuntanades els costa rebentar aquestes boles fecundants. Sembren quan ja són velles. Cada branquilló té penjolls de petites boles que duraran impassibles en totes les turmentes i moriran disposades a donar vida.

Quan hauran crescut les fulles, sempre, menys en els dies de boira he trobat un espai en el qual la blancor de la capella de la Mare de Déu del Àngels es projecta dins la meva habitació.

Jo ja sé que totes les coses que he descrit són una vulgaritat que es repeteix cada dia milions de vegades a la sensibilitat d'aquells i d'aquelles que tenen la sort d'adorar Déu a l'ombra d'un plàtan. Perquè la natura és una invitació a adorar Déu i a viure en la bellesa, en l'agraïment i en l'amor.