Les flames brutals de Notre-Dame han remogut el cos i l'esperit de la França. Tot un país que ha deixat de pensar en interessos personals i s'ha sentit ferit en un el seu protagonisme històric. S'hi han barrejat les fites històriques, des de casaments de Reis fins a Victor Hugo, de Bossuet, la Revolució Francesa fins a Paul Claudel. Alguns recorden el General de Gaulle anant-hi a donar gràcies després de l'ultima guerra europea. La filosofia medieval i l'art dels mestres constructors, la monumentalitat i la proximitat del Louvre, com la flama imparable de la cultura humana i de la Fe.

La gent s'ha sentit ferida, s'ha retrobat ella mateixa en la profunditat de la seva herència gal·la, que és com una rosassa i els vitralls multicolors de les parets mestres. Sempre hi ha quelcom que pot avergonyir en la història col·lectiva d'un país. De molts països que han volgut ser i fer, buscar inspiració, malgrat tots els defectes humans, en la història de NotreDame. Senyora i nostra. Perquè la cultura de la llengua d' oil és sempre un punt de referència, una «marca» com diríem avui, en la qual hom es retroba una mica a si mateix, a l'estil que acompanya la textura dels sentiments i del cor humà. Quelcom de personal s'ha cremat a París. A través de les flames, l'home retroba la seva fragilitat. Es torna més objectiu, més racional, més agraït, jo diria que més religiós.

Tots portem una catedral a dintre. A la de París, s'hi venera la corona d'espines de Nostre Senyor, ofrena de Sant Lluís, Rei de França. El misteri de la Creu i el misteri de l'Amor resisteixen totes les flamarades.