m sembla que es pot dir que la celebració de la Santa Missa acompanya la història. He vist patis de quarters amb tres companyies d'infanteria a toc de trompeta, misses de casaments i primeres comunions sense el protagonisme de Déu. He vist onades de creients «deixar» la Missa perquè sí, perquè n'han perdut el sentit; he vist canviar el color dels diumenges a l'Església perquè els americans del centre i del Sud l'han «morenitzat» i n'han vivificat la celebració amb fidelitat. I he vist les petites i grans misses diàries, més escasses de gent, que arriben de puntetes, concentrades en el silenci d'una capella lateral, amb el Sagrari lluminós, buscant, tots, una persona. Gent que ha vingut a deixar anar el cor, gent de totes les edats, enamorades, gent que sap, que creu i gaudeix de les mateixes Paraules de Jesús de Nazaret, Fill de Déu i Fill de Maria.
Els assistents no assisteixen. Participen. Concentren la fe en l'Eucaristia. Continuen dominant les dones. Però ara, hi ha gent jove, famílies amb criatures, nivells intel·lectuals diferents. Però el poble de Déu no ve a «complir». Ve a aprendre. Una persona que fa temps que ha deixat la missa queda sense idees religioses cristianes. Queda sense el Cos de Crist. Ell pot fer-se trobadís a tot arreu, però el seu pensament està, sobretot, en les seves paraules. No trobo ningú que digui, els dies de festa: «Ja he complert», com qui es treu un pes de sobre. L'Eucaristia és perquè la «transportis». És perquè parlis i ensenyis aquell que estimes. L'esquema rutinari tendeix a desaparèixer. La missa recuperada és l'esperança del present i del futur.
