Els responsables de l'ensenyament, a França, estan pendents d'elaborar els programes d'història dels cursos superiors de Batxillerat.
Pierre Vermeren, que imparteix història contemporània a la Sorbona, ha escrit recentment sobre el tema en un article d'especial interès. L'ensenyament de la història té una influència profunda en l'elaboració del perfil intel·lectual del jovent.
Una mentalitat francesa sempre es fa preguntes, sempre troba matisos i ha d'ensenyar ambdues coses: «Cal pretendre dir-ho tot?».
Les tragèdies i els genocidis del segle XX haurien de ser ensenyats tots i «contribuir a la formació de ciutadans informats, per explicar la història de la laïcitat, crear ponts amb les arts, l'estudi de la llengua i de la literatura sense els quals no existiria Europa».
Tinc la impressió que el laïcisme francès, nascut en la violència, es va acostant al que Martin Rhonheimer (Cristianisme i laïcitat) descriu i anomena com a un «criteri polític de laïcitat». Segons ell, l'Estat laic, present i futur, no pretén regir-se per criteris de veritat religiosa, sinó de justícia política, que inclou la imparcialitat i la neutralitat.
Tal postura és compatible amb el reconeixement, inclús en els plans educatius, de la importància de la dimensió religiosa com a font de cultura i d'orientació moral per als ciutadans, i com a estímul de compromís social.
Els grans pensadors de la Història, de la Filosofia i de la Teologia són com aquelles arques familiars que contenen tresors de coses noves i velles. La nostra hiperactiva societat té moltes oportunitats de recuperar un ritme més normal.
Els Estats no claudiquen de la seva laïcitat per incorporar al bagatge cultural dels seus súbdits d'idees i d'actituds, que són acceptats, no per venir d'un poder estrany, sinó assumits amb plena legitimitat.
