La festa dels francesos és la del 15 d'agost. Es diu així per la Costa Brava, perquè aquesta diada de l'Assumpció de la Mare de Déu forma part de la devoció dels nostres amics de Pirineu enllà. No se'ls passa per alt. Però tampoc se li escapa a cap creient que ha penetrat, mínimament, en la teologia del misteri de l'Assumpció. La paraula «misteri», del grec «musterion», ens endinsa en les profunditats d'una realitat sagrada.
L'Assumpció obra uns horitzons que van més enllà de les ciències humanes. És com un estendard que no deixa d'estar present en l'etern caminar de l'Església. Té fonaments en la Sagrada Escriptura però la seva plenitud arrela en la professió de fe dels creients, en la tradició viva de l'Església.
És el misteri que s'atreveix a parlar de la «postmortem», del futur més enllà de la mort. Defineix els efectes de la Redempció de Crist sobre la totalitat del cos. Em fa pena veure com el pensament contemporani ha fet un problema de la dignitat entre l'home i la dona. Són nivells diferents, però la festa de l'Assumpció de la Mare de Déu ens la presenta com la cooperadora de Crist mateix, com la primera acordada en la plenitud que tota persona cerca sense saber com.
El triomf de Maria no és una pietosa afirmació sense argument. El mateix Crist que durant els capvespres sortia a la plaça de Cafarnaum a curar les múltiples esgarrades humanes ha fet estrenar a la seva Mare, intacta, al món definitiu que dona sentit a l'existència humana.
La fe de l'Església ni es pot ni s'ha d'imposar. Però sense la fe tothom queda sense resposta quan s'ha acomiadat el difunt del tanatori inseparable de la nostra existència.
