La mort i la primavera

Autoria: Mercè Rodoreda. Adaptació i direcció: Joan Ollé. Intèrprets: Joan Anguera, Pepo Blasco, Francesc Colomer, Sara Morera, Rosa Renom i Roger Vilà. El Canal, 19 d'octubre. Festival Temporada Alta.

Un poble fora de qualsevol temps i en un espai indeterminat que cada any es repinta de rosa, on els morts són enterrats amb ciment a la boca i el desig és reprimit amb tortures és un lloc colpidor i, per sort, únic. Mercè Rodoreda va crear un gran malson de pors atàviques i ambient ferotge en la que acabaria sent la seva novel·la pòstuma, La mort i la primavera, una distopia en què els experts veuen referències als camps d'extermini nazis.

Escrit en paral·lel a La plaça del Diamant, el llibre descriu una societat rural que viu reclosa en un ordre ferri, encotillada entre l'ombra d'un senyor i de la natura, per reflexionar amb amargor sobre el poder i les normes socials.

Com ja va fer amb la història de la Colometa, Joan Ollé puja a l'escenari aquest conte fosc i poètic sobre la revolta de dos adolescents contra un entorn totalitari on tothom acota el cap.

El muntatge, estrenat dissabte a Temporada Alta, pretén ser molt fidel a l'original i és la mateixa Rodoreda, encarnada per Rosa Renom, qui guia l'espectador pel poble, representat amb unes formes geomètriques perforades per un arbre. Col·locats creant un espai tancat i opressiu, aquests suports tant són parets com pissarres guixades pels actors i pantalles per a projectar-hi les imatges de la poderosa riera que amenaça permanentment de descalçar les cases.

Aferrat a les paraules de la novel·la, l'espectacle recrea un ecosistema ombrívol i humit amb una galeria de personatges sense nom, com el pres o l'home del garrot, i a estones gairebé caricaturescos, com la madrastra.

La falta de rodatge i la voluntat de no desenganxar-se ni un mil·límetre del que va escriure l'autora acaben pesant, i el resultat de l'adaptació funciona a mitges. Abastar amb noranta minuts d'espectacle teatral tot el que evoca l'obra inacabada de Rodoreda era una empresa realment difícil, però quina valentia, la d'obrir una porta als mil terrors que s'amaguen dins d'aquest món al·lucinat.