I no em refereixo als polítics elegits després de les últimes votacions. Si és difícil governar, potser encara ho és més posar un govern en marxa. Jo voldria reflexionar sobre els deures dels votants, els que hagin triat els seus caps i configurat més o menys un nou model de vida pública. Perquè, en el fons, la construcció d'un país és, sobretot, l'aportació dels ciutadans a títol personal. El país no va bé si jo no treballo bé. Això és simple però és profund. Sant Pau ho formulava amb una energia de governant: «El que no treballi que no mengi».
La feina, qualsevol feina, qualsevol treball humà just i digne, és una contribució important al bé comú. És un pal de paller de la construcció del món. L'aportació del cristianisme al treball humà és d'una profunda saviesa. Exigeix treballar, donar a l'activitat una perfecció humana, integrar el propi treball a l'esforç de tots. Posar la intel·ligència al servei del treball personal, bolcar-hi la imaginació i l'art, l'empremta de la teva personalitat que enriqueix la teva aportació a l'espectacle magnífic de la racionalitat humana, de força i de bellesa. Tot això és una manera eficaç de fer que el país creixi en humanisme. Per al creient, aquest mateix treball que corona la creació es pot convertir en una ofrena, en una pregària, en un acte d'amor a Déu i de servei als homes. El treball pot arribar a ser un vincle de convivència universal. Porta la càrrega de la suor humana, vehicle d'humanisme, de joia i de conversa amorosa amb Déu.
