'atmosfera és de borrasca. Mal temps. Sembla que s'ha iniciat, en el món, un episodi de violència. I això, com l'aigua, no saps mai per on passa i fins on pujarà el nivell. Hem d'ajudar els polítics, els pacificadors de la «polis». La «polis» ciutat i l'Acròpolis també: el centre vital de la comunitat humana amb la màxima expressió de la bellesa, de l'equilibri, de l'art.
En molts països del món, l'esperit humà s'ha tornat flama.Llepa amb foc: destrueix. Aquest és un aspecte parcial, però real, del nostre perfil humanístic. I ha estat precisament aquests dies que he llegit una Carta pastoral del Prelat de l'Opus Dei sobre un tema pròxim al descrit, però d'una gran riquesa interior, d'una profunda influència social. És una anàlisi sobre les arrels evangèliques i humanes de l'amistat. El que pretén és descobrir i desenvolupar les arrels posades en relleu en la persona i en els gestos del mateix Crist. L'objectiu és rotund i esplèndid: «Només edificant-nos amb els sentiments de Crist (Fil 2,5) podrem portar aquella alegria plena a casa nostra, a la feina i a tots els llocs on ens trobem, a través de la nostra amistat». L'amistat humana i l'amistat d'un Déu fet Home, Jesús, s'obra al món per tots aquells que la vulguin incorporar a la seva pròpia vida. Delicadesa de Crist: de dir la paraula que anima, de correspondre a l'amistat amb l'amistat. També, «capacitat d'acompanyar en el sofriment». (Jn 11 , 35 ). Crear amistat, transformar la visió que se sol tenir de la dignitat humana, crear ponts inter humans, estimar malgrat tot: l'amistat, en una paraula, ha de ser el llenguatge habitual del sentit cristià de la vida. Però cap polític no pot negar que aquesta antropologia forma part de qualsevol programa polític i que no afecta l'ideal d'una correcta laïcitat.
