Fa pocs dies vaig assistir a una sobretaula animada per la presència d'un gironí que, des de fa cinc anys, treballa professionalment al Camerun. És professor de secundària. A dins seu ressona el clam de l'Africa que necessita, imperiosament, que molta gent es dediqui al tema de l'ensenyament. Evidentment, anar a ensenyar a algun país africà vol dir submergir-se en una cultura i unes condicions de vida molt dures. A les seves classes tenen vint-i-cinc alumnes per aula. Als col·legis normals, són cent cinquanta. Un àpat al dia. El cos, d'una forma o altra, sucumbeix al pes de la jornada.
Però hi ha una observació que no és vulgar. Tot tenint dificultats vitals, el bé més preuat són els fills. La pobresa real no impedeix la presència de famílies molt nombroses. Les dificultats ordinàries no semblen atabalar ningú. Cadascú pot donar a aquesta posició de la família la seva interpretació. A mi m'ha semblat que, en el fons, hi ha una valoració del fill molt diferent dels països del primer món. Un fill és més important que l'aparell electrònic més potent del món. Un fill, al principi, no gasta sinó de la mare. La seva proximitat l'incorpora a la família, a la tribu. La tribu, socialment, és potent. Néixer en una tribu és enfortir-la. És reconèixer un valor en si que té una qualitat profundament humana. Un fill val més que tot el que l'envolta. A Europa, durant molt temps, s'han comprat els nens i nenes a París. És una mala filosofia. La profunditat de l'ànima negra valora la carn de la carn, l'ànima i ladignitat i els valors. Senten la necessitat, la connaturalitat d'una família rica en vida. A l'Àfrica, els nens no vénen de París. A l'Àfrica, s'aprofundeix el misteri del ser humà, em sembla.
