Fa un parell de dies estava parlant amb una persona d'un bon nivell tècnic. Un cap femení i una experiència assaonada. «És una senyora que mana», vaig dir al meu company al presentar-la. I ella respon: «No mano ni aquí ni a casa: mana la nena». Una nena de pocs mesos. I una mare enlluernada. Era una humaníssima veritat que em fa pensar en la gran festa, la dolça i misteriosa festa de Nadal. El món gira al voltant d'un Nen.
El papa Francesc ha enviat a tothom una Carta Apostòlica. «Un signe admirable» -aquest és el títol -sobre el significat i el valor del Pessebre. Són sis folis. No fa referències teològiques ni consideracions sàvies. Conta el que veu. Mira com un nen embadalit l'espectacle d'un nen que ha nascut. Es deixa commoure.
La pobresa física del pessebre impacta amb una afectivitat que remou les profunditats del cor. Parteix de la iniciativa de Sant Francesc d'Assís, que va organitzar un pessebre el Nadal de 1223, la missa que es va celebrar i l'apunt que «tots tornaren a casa seva omplerts d'alegria».
Tot plegat, és una evangeli representat. Amb una força interior que impacta la gent d'Assis amb un sentiment d'admiració, de pau, de goig. Un goig dominant, una llum sobre un estol de valors que porten en si la garantia de la veritat i la joia d'un amor nou. Els pessebres casolans que es fan per les cases «manifesten la tendresa de Déu».
Qualsevol criatura entén que si treus la imatge de l'Infant Jesús del pessebre, és com si el món sofrís un tall perpetu de llum.
No hi ha salvació. Nadal fa savis, amb aquella humil posició de la persona que se sent estimada i recupera el sentit de la seva existència: estimar.
La pobresa i la Creu s'il·luminen entre les muntanyes de suro. Sempre hi seran. Però s'entén perquè hi són i s'accepten com aquella senyora que deia que no manava res. Que a casa manava la nena. En aquest cas, el Nen. És el misteri de Nadal. La Història passa. El Nen és Déu. La seva Mare es diu Maria.
