El «pessebre» és, literalment, una menjadora. Porta anys i panys d'actualitat, per Nadal i, enguany, la televisió ha exhibit multitud de pessebres familiars. El pessebre de Nadal té repercussions molt variades, en cada cas, en la construcció.
Entorn d'un nucli fonamental, que ens diu la veritat més gruixuda de la història, que aquest nen, tot i ésser un nen, és Déu. Un nen per dir-nos que Déu farà de fuster durant vint anys. Un nen sense pressa, reclòs en un poblet sense aigua ni gas ni nevera ni televisió, però un fuster, un artesà que menys de mecànic, era bon à tout faire com diuen els francesos. A la nostra terra, el pessebre és com un finca posada a la venda. Hi ha de tot. Camps llaurats, rius amb pedres polides com gemmes, fusteries, sembrats, pagesos amb xais per presentar el nen i mestresses de casa amb conills i pomes. I un riu d'aigua clara envoltat de molsa i allà, lluny, els Reis i els camells.
Però el pessebre no és un mercat. La llum dels pastors ha inundat els ulls dels homes. Els pastors s'han enlluernat. Han entès el gran missatge d'amor. Amor mundial. Però el pagès que llaura i la dona que cuina i el brogit silenciós de la vida de cada dia s'ha amarat d'aquest llum que mou el cor. El nen ha despertat l'amor. Ens ha ensenyat a estimar. Ell ha fet present l'amor de la Trinitat Santíssima. Tothom pot tenir l'amor del nen, Déu fet home. Les coses ja no són neutres, indiferents. Poden, s'han de convertir en aquesta llum que commou el cor, que diu a Déu gràcies, t'estimo i que treballa, treballa, fa la seva millor política convertint el treball en una ofrena, en una pregària. I el cor dels homes es torna tou. Tou per riu i per plorar. Tou, millor dit, fort, per estimar en totes les realitats humanes, especialment de treball. El nen va del pessebre al taller. Si s'entén Nadal, la vida política d'un país s'entén com un programa de servei amorós.
