«Cal abandonar els tòpics i les idees falses que s'han acumulat sobre l'Església i l'Evangeli»

Què l'ha fet emprendre el camí cap al presbiterat?

És una decisió presa des de la més tendra infantesa, no és allò que tradicionament es diu una «vocació tardana». Hem de defugir de les etiquetes que es posen a una persona que ja és gran quan decideix obrir-se camí en el presbiterat. La joventut està molt idolatrada. Abans existia el seminari menor, i molts aspirants al sacerdoci entraven a la tendra edat de deu anys. Però a deu anys, la personalitat encara s'ha de formar.

Com li va arribar la vocació?

La vocació és un misteri, com la vida humana, i a mi em ve de ben petit. Perquè el senyor et crida quan ets un infant, però la vocació l'has d'anar madurant i interpretant i, quan és el moment oportú, fer el pas. Per tant, no és una cosa a la babalà ni d'oportunitat. La vocació és una iniciativa de Déu, no una cosa que surt d'una persona que pugui dir «vull ser capellà per tenir honors». No, no. Els que tenim fe creiem que, quan el Senyor vol una persona perquè estigui al servei d'altres persones i anunciï el missatge de Déu, la crida.

I en què nota aquesta crida?

Déu, d'alguna manera, es fa notar. A Déu no l'ha vist mai ningú, és un misteri: qui digui que l'ha vist és que té alguna patologia. Però Déu es fa perceptible en els fets concrets de la vida de cadascú i les persones amb qui et trobes. I què ha de fer, el que se sent cridat? Discernir i decidir si això és una fantasia seva o una crida de Déu. És una cosa molt seriosa. Allò que ens dona l'autenticitat de la vocació és si aquella persona porta una vida coherent i si els seus fets no es desdiuen del que pensa. Per tant, s'exigeix coherència i disciplina. A més, el nivell d'estudis és alt: set anys de formació, com si fos una carrera. Si una persona no té autèntica vocació, no aguanta estar tancat set anys en un seminari. Per tant, hi ha unes proves que et diuen que sí, que això ve de Déu. Però és una decisió que s'ha de madurar amb temps.

Una decisió que cada cop és menys habitual, ja que hi ha cada cop menys vocacions. A què ho atribueix?

A la manca d'informació. El mon modern té molts avantatges: més accés a fonts d'informació, escolarització per a tothom, internet... però tot el que fa referència a la religió està en desprestigi. Associem, erròniament, la religió a quelcom obscurantista o del passat, quan l'autèntica religió és un factor d'humanització i alliberament de la persona.

Com ha viscut el diaconat?

Ple de satisfacció, perquè el diaconat es va madurant exercint-lo, amb el contacte amb les persones. Un clergue és una persona que està al servei de la gent, per tant, ha d'escoltar i servir. I a mesura que serveixes les persones, vas enfortint-te. I reps molt: aprens de tothom, i això t'enriqueix. Per tant, el diaconat l'he exercit amb molt de goig, perquè quan les coses estan en la bona línia i en la sintonia de Déu, porten goig.

S'ordenarà capellà en un moment complicat per a l'Església catòlica.

Sí, per la disminució de la pràctica dels sagraments i el desprestigi que té l'Església actual. Perquè s'airegen molts escàndols, que alguns poden ser veritat i altres estan sobredimensionats. Perquè totes les persones que formem part de l'Església no som perfectes: un clergue no és un superhome, sinó un home amb defectes i amb fragilitats, que pot cometre el mal. Però portem a dins nostre un tresor, que és la fe i el do de Déu que se'ns dona per l'ordenació. I tenim una missió molt gran, que és tenir cura de les persones i promoure el bé, però també cometem el mal. Però el mal és a tot arreu, també a dins de l'Església, perquè no som perfectes.

Com pot l'Església catòlica superar els reptes que té per endavant?

Ara l'Església catòlica està passant moments difícils, però si llegim tota la història de més de vint segles que té, ha passat moments foscos i moments gloriosos. Ara estem en un moment fosc, però hi haurà una remuntada, perquè l'Esperit Sant tornarà a bufar amb intensitat. El que hem de fer els cristians és estar en sintonia amb l'Esperit Sant, deixar que actuï, i no anteposar-nos a l'acció de Déu. Perquè les coses no van bé quan nosaltres volem ser els protagonistes i deixar Déu de banda. Per això, la gent no comprèn bé l'Església, perquè pensa que només està constituïda per homes i dones. No. Qui porta les regnes de l'Església és l'Esperit Sant, perquè Jesús va dir-ho ben clar: «Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món». Per tant, l'Església està constituïda per homes i dones, però el bé supera el mal.

Quins reptes hi ha pel que fa a les comarques gironines?

Fer la proposta nova de l'Evangeli. És a dir, acostar l'Evangeli a totes les generacions joves i donar una imatge renovada de la proposta cristiana, abandonar els tòpics i les idees falses que s'han acumulat sobre l'Església i sobre l'Evangeli. Quan una cosa és bona, el perill és distorsionar-la amb falses veritats i convertir allò bo en dolent. Hem de ser propers a tothom, en diàleg amb el món, amb la cultura i amb tots els àmbits: esport, escolta, àmbit sanitari... l'Església està oberta a tothom. Jesucrist anava a tots els racons, no excloïa ningú. És el que diu el Papa: Església de portes obertes.