La setmana ha estat moguda. No sé si «Gloria» és masculí o femení, huracà o borrasca, però ha deixat una gran part del país amb fang, destrucció, por, pobresa i alguns morts. La fidelitat dels mitjans ens ha permès veure l'espectacle com en directe. Tot era molt gros. El mar com una bèstia enrabiada assaltant els límits humans. Dir que era impressionant és poc. No es veien persones. Les bèsties i els homes només podem fugir. L'ésser humà amb poca cosa queda empetitit. Aquests espectacles de la natura embogida ens recorden amb eficàcia que aquesta petitesa és d'una fragilitat constitutiva que si la tinguéssim en compte ens ajudaria a ser més sensats, més humils, més respectuosos de l'entorn i del que l'ha fet.
Al mateix temps, a Davos, el poder i els diners i la Greta Thunberg es protegien amb la manta gruixuda de la neu de sempre. El Fons Econòmic Mundial aportava la seva pedra, en un ambient pacífic, als grans problemes d'un món que sembla enfadat amb l'home i l'home amb ell. Arreu es troben signes que interpreten la condició humana. Davos és una petita ciutat suïssa que, quan no hi havia ordinadors ni ràdios, era coneguda per allò que en diuen els francesos: un «sanà», que vol dir, simplement, un sanatori antituberculós. No existia la penicil·lina i el jovent d'aquell temps que enganxava aquesta temuda malaltia era enviat en un «sanà» durant un any. L'aire era impol·lut. Ara queda un element d'aquell temps, ben visible, com un dard que sorgeix de l'església, fi com una fletxa: el campanar de la parròquia de Davos, que indica el sentit i el missatge que es barreja amb la vida dels homes inquiets per la justícia i emporugits per l'huracà.
