n amic meu m'explicava que fa agafar l'AVE a Barcelona per tornar a Girona. Ningú no va respondre a les «Bones tardes!» en ocupar els seients. No és que pretengui tornar als temps passats, quan els recaders del Gironès estenien una manta entre els dos bancs de fusta llisos del vagons de tercera que compartien sis viatgers. No reclamo res, ni molt menys. Era pitjor temps.

Però vaig llegir, dilluns passat, a Le Figaro, un interessant article d' Alain-Gérard Slama, historiador de les idees polítiques, amb un títol suggestiu: Els Francesos encara saben parlar-se?. Parlar-se entre ells, evidentment. El fenomen que subratlla és doble: el final de la guerra d'Algèria i la crisi del maig de 68, d'un banda, i l'absència d'empatia, amb la revolta de les «armilles grogues», amb milers de ferits i les vagues per les reformes de les pensions.

El pensador francès es plany. No demana pas indulgència, però sí un «esforç de coneixement racional , especialment els sentiments i les emocions» que sobreentenen els compromisos polítics i socials. Sense aquest esforç que és esforç de retrobar l'opinió i la persona de l'altre, no hi ha comprensió possible de la crisi actual. La relació d'humanisme desapareix. Slama no demana acceptar les idees que abunden com una nit d'estrelles. Acusa, simplement, de no esforçar-se per entendre el que mou l'ànima d'una persona, les raons arrelades, ni per elles mateixes, sinó per un cert deure respectuós envers la persona que actua, «la percepció -legítima o no- de la dignitat de cadascú com a ciutadà». Aprofundir la dignitat del ser humà necessita una «empatia» que em fa recordar la intensitat sense límit de l'Evangeli.