agi aquest escrit a favor d'un locutor i manefla d'un programa de ràdio, El celobert. Això passa cada dia a les vuit del vespre amb Lluís Gavaldà a iCat.Cat. Parlo d'ell perquè treballa amb un concepte radiofònic que admiro. El cabró fa veure que tot i manar no hi és, no fa discursos sinó que, sovint, posa peces gairebé senceres. La música que punxa de vegades ve servida: Michael Jakson encadenat amb els Beach Boys. No pot fallar. No s'arruga perquè no estira més el braç que la màniga i això és d'agrair. Sap a qui s'adreça; gent que vol escoltar bona música i passar l'estona. És de rock. El rock el delata. Tot i això, sent un roquer madur entén que la vida i la música són qüestions importants en la vida i no meres etiquetes. Allò que està ben fet ben fet està. Divertiment, riure i passar-t'ho bé i alguna aclucada d'ull. El canalla abans de tancar el programa posa Hey Jude dels Beatles. Un dòmino. Al cap dels anys, després dels Beatles només hi ha hagut Lionel Messi. Forces antitètiques que han canviat, cadascú en el seu àmbit, la vida coneguda. Escolto Hey Jude fins al final. És d'agrair que respecti la música. Que gent que no sigui experta o avisada, sàpiga enfilar músiques, anècdotes i atmosferes sense voler ser protagonista. Per això parlo del programa de Gavaldà, perquè no està a la ràdio per intentar situar-me en llocs desconeguts. Espais que, en una altra època, m'agradava escoltar. El locutor xerra en un to baix, segueix l'antiga i gairebé perduda confidència radiofònica. M'agrada. Ha pres un estil, una manera de parlar que encomana tranquil·litat sense tenir una veu greu, dramàtica i radiofònica. Malgrat el temps és un parvenu, algú que sembla que, en cada programa, acaba d'arribar a l'estudi. Un luxe.
