El «virus» vol dir verí, una metzina, porta bona part del seu ser en el seu nom. Com abans, que els cognoms solien ser noms d'ofici: Fuster, Ferrer... Al «corona» li diem «virus» perquè és una metzina... Enverina i, sovint, mata. I s'ha apoderat de la potència impressionant dels mitjans de comunicació, com si fossin seus, com cap pretensió dels negocis humans ho ha pogut fer. És un destronament, momentani, de la intel·ligència humana. El que és microscòpic, almenys durant unes setmanes, està senyorejant el món. Tot balla al seu so. Però també és magnífic l'espectacle de la lluita humana contra l'enemic invisible. La investigació científica, i les mesures restrictives que tendeixen a crear en comunitats petites una espècie de monestirs cartoixans, voltats de silenci, d'austeritat, netedat de cor i de mans. De cop i volta hem perduts galons com a espècie humana. Un petit enemic invisible intenta enverinar-nos. Ens obliga a palpar la nostra fragilitat, a rebaixar els nostres escenaris personals i col·lectius on ens complau exhibir la nostra «xuleria» humana... Però també és admirable l'arrancada per posar tanta gent en peu de guerra, l'interès per protegir les anomenades «persones grans» que cada any han de canviar el seu límit d'edat. Es creen noves comunitats físiques i orals, de persones que van descobrint la grandesa i la potència del ser humà, pel qual es lluita. Una vulgaritat vírica vol paralitzar el nostre ritme. Un ritme que no sempre és edificant. Culturalment, espiritualment, produïm pocs antivirus. La nostra esperança sovint són exclusivament els laboratoris, el trontoll de les borses, la crisi d'aliments, l'oblit de les perifèries. Jo crec que també creix l'esperança cristiana, la que la promesa indefectible d'Aquell que va dir: «Jo soc la Resurrecció i la Visa. Qui Creu en Mi no morirà mai més». Aquesta no falla.
