El món sencer s'ha acorralat amb una actitud de defensa davant la invasió del coronavirus i està mostrant un esforç admirable de lluita. De cop i volta la nostra vida s'ha complicat, amb una varietat de circumstàncies que poden ser, també, una oportunitat de creixement. El cas concret del confinament és com embarcar-se en un mar insegur, però també ofereix l'oportunitat d'una travessia molt enriquidora. Viure junts, compartint espai i respirant junts, a més del risc de petites o grosses explosions inherents a tot confinament humà, s'hi troba una riquesa humana que no pot ser compensada per res més. Vull dir que el fruit natural d'un confinament pot ser, ha de ser, o bé l'eclosió d'una relació desconeguda o un enriquiment humà que té un nom gairebé oblidat en la nostra cultura o incultura moderna i que s'anomena: l'amistat.
Amicitia és la paraula llatina que, en el curs dels temps no ha perdut mai la seva identitat original: amicitia, amic, amigo, ami. Si som suficientment humils i si tenim una mica de cor, hem de tenir amics. Hi ha amistats encarnades en el més profund del ser. Però els romans, quan parlen d'amistat, també volen significar «construcció, segellar». Ells deien «animo amico», amb un cor d'amic. L'Evangeli en diu més i tot. Però que el confinament sigui una escola d'amistat és magnífic. Coneixem més bé els altres. Fins al pare i la mare, i els avis i els germans. El confinament és una escola de sociabilitat. Amb les coses més petites de cada instant, el viure amb un espai limitat ens permet oferir als altres l'oportunitat de complaure'ls en petiteses que van formant mútuament un pacte d'amistat.
