m sobren paraules, Senyor, per parlar amb Tu. Tinc un món d'uns quants metres quadrats per moure'm. I un centenar de fesomies per veure cada dia, gravades en el cervell. Jo et demano, Senyor, que Tu donis sentit humà a la nostra clausura, fent que aquestes fesomies arribin al cor.

Només Tu, Senyor, pots donar la normalitat a una persona confinada. La normalitat del teu Amor. He passat el teu hivern, Senyor, he vist la teva capella de la Mare de Déu dels Àngels a través les branques nues i glaçades dels teus plàtans esfullats. I els de casa han sofert en el record el meu silenci. Ara, no portem morralet a la boca. El confinament sovint és una boira espessa que només em permet veure les fesomies de vells enyorats.

Com ho tens, Senyor, això d'aquests animalets supermicroscòpics que en diuen virus, i que els nostres savis, trempats com són, no acaben de dominar? M'agrada, Senyor, llegir notícies d'aquests investigadors de la física quàntica que s'extasien davant la impressionant i inintel·ligible complexitat de la creació.

No ha estat una lliçó d'humilitat que has volgut donar-nos a tots? Som durs de closca, Déu meu, per admetre que tens tots els mons en la teva mà closa. Tingues compassió, Senyor, de tanta mort i de tant de sofriment, i tant de generositat.

Tu saps, Déu meu, que tot això pot convertir-se en amistat humana i amistat divina. Deixa'm pregar amb l'inici del Salm 57: «Compadiu-vos de mi, Déu meu, compadiu-vos de mi. En vós trobo refugi, m'acullo a l'ombra de les vostres ales, fins que passin aquests mals».