Suposo que els historiadors, quan escriguin sobre la pandèmia actual, no diran simplement que en el segle XXl hi hagué una «pesta», com tantes n'hi ha hagut, i que per fi es va descobrir una vacuna eficaç.

Dic això perquè aquesta pesta no és com les altres. És una ofensiva viral universal. És un fet patològic que ha arronsat tots els continents. És una lluita que ens ha obligat a canviar l'estil de la nostra vida, que ha posat en relleu les dificultats i els límits de la intel·ligència humana. Ha rebaixat els fums dels savis i la impotència dels que no ho som.

Però el coronavirus també ha produït transformacions importants en la vida humana. A mi em sembla que la lluita contra l'home ha fet retrobar l'home (l'home i la dona, s'entén, i sempre així). Mai havien parlat tant entre ells. Mai s'havien conegut tant, perquè no havien compartit tantes hores, tantes situacions, i no coneixíem moltes reaccions que possiblement hem descobert al llarg d'un confinament.

Coneixement i amor van junts. Si s'és una bona persona, o si es vol ser una bona persona, l'oportunitat de ser-ho en aquests mesos ha crescut. En el món hi ha un fet, una realitat històrica que perdura, i és que Déu es va confinar. Que Déu es faci home és un confinament d'Amor. Que la Mare de Déu acceptés confinar-se a Natzaret és una delicadesa universal plena d'eficàcia i de tendresa.

El Fill de Déu s'ha empetitit, s'ha acorralat en un tros de terra palestina per explicar a la gent dues coses. Només dues: que Ell és Déu i que ens estima bojament.

Els confinaments no s'acabaran fins a la vida eterna. Potser el coronavirus serà, per a molts, el descobriment de Déu i la vacuna contra el pecat. El que importa, ara, és no retallar l'esperança.