15 de agost de 2020
15.08.2020
Diari de Girona

Una malaltia lletja

15.08.2020 | 00:44
Una malaltia lletja

Durant les setmanes de confinament a casa per l'epidèmia del coronavirus vaig llegir un llibre de contes deliciós, de l'arquebisbe de Milà, Mario Delpini. Per casualitat vaig trobar-n'hi un amb aquest títol: «Una malaltia lletja». En faig un arranjament propi perquè ens pot ajudar precisament en aquests dies d'estiu a tocar de peus a terra i a estar alerta, perquè hi ha molts tipus de «malalties».

Al principi ningú ni se n'adonà: ni els polítics, ni els tècnics, ni els tertulians, ni els savis oficials... Només alguns -diguem-ne profetes- entengueren que la malaltia s'estava estenent, que era lletja, misteriosa, difícil de descriure i semblava incurable.

A alguns els afectava la boca: com per màgia s'acabava el cant, el somriure, i la paraula amiga no acabava de sortir. Quan marit i muller es trobaven no sabien què dir-se. L'amic trobava l'amic i només parlava de tafaneries absurdes i avorrides. A les famílies regnava el silenci, perquè cadascú s'entretenia amb un aparell a les mans.

A d'altres els afectava els ulls, i tenien com una boira que enfosquia la mirada.

La gent veia els rostres dels altres com desfigurats: eren estranys, no pas els rostres de germans. Pocs eren capaços de contemplar el naixement del dia, el vespre, la bellesa de la natura... Els ulls de la majoria havien agafat la forma de la tele, del mòbil, de la tablet...

La malaltia era encara més greu si afectava el cervell: en lloc d'idees s'omplia de sorolls; en lloc d'entendre, la persona repetia el que havia sentit a dir. En comptes de reflexionar i de raonar sobre els fets i les coses, donava la raó als altres, sobretot a aquells considerats primeres figures mediàtiques. Fins al punt que persones originals, intel·ligents i creatives es convertien en un ramat resignat, sense criteri, passiu i repetitiu.

Però l'afectació més terrible començava quan «els virus contaminants» arribaven al cor. Certament el cor seguia bategant, però com per inèrcia. Les persones més profundament afectades caminaven pels carrers ben serioses, sense mostrar sentiments, com robots o màquines incapaces de plorar, de lluitar, de meravellar-se, d'escollir, de reconèixer... En definitiva, incapaços d'estimar. [...] (extret del Full Parroquial)

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook