s una sentència popular catalana. I la resposta a la pregunta: com es coneix que una persona té amics? Quan els van a veure a l'hospital i a la presó. I ara hi podríem afegir-hi: amb el capgirament del coronavirus. Aquesta bestiassa invisible i intocable ha creat una situació extraordinària per viure, d'una forma olímpica, sense fressa, amb eficàcia, una virtut que s'anomena l'amistat. De moment l'amistat ens explica que és el contingut natural, la base humana i humanitzant de qualsevol professió. Per exemple, una residència de gent gran és, en el fons, un problema d'amistat. El coronavirus pot posar un bon tros de país en cadira de rodes. És una lluita desigual que no deixa de ser propícia a l'exercici d'una virtut que podríem anomenar la tendresa. Una amistat amable, serena, que mesura l'altre no pel que té sinó pel que és. La tendresa és diferent de la simpatia. Rebem la simpatia i donem la tendresa fins a l'antipàtic.

A molta gent el covid-19 l'ha empresonat. La relació humana s'ha reduït. És el moment que aquelles persones amb les quals ens ha tocat conviure han de ser objecte de tendresa: saber somriure i fer somriure, saber escoltar, preveure, tornar a dir gràcies, trucar per telèfon, trobar les breus paraules que commouen. Pregar, demanar a Déu de ser eficaç sobrenaturalment amb aquest llenguatge humà que va dirigit a allò que és més important de la vida humana, i que és el ser persona. La plenitud de la tendresa sol néixer quan sabem que aquell que tinc davant meu és Fill de Déu, «creat a imatge i semblança seva» (Gn. 1 26).