La densitat de les notícies i el seu gruix, com ara el del coronavirus, s'enduen els espais dels mitjans de comunicació, siguin quins siguin. Però aquesta setmana, concretament el dilluns 7 de setembre m'he quedat astorat en veure que l'abundància de notícies era tensa, intensa i dominada per les barrabassades no virals. No exagero. No cito el diari però hi figura un article que parla de la «corrupció» governamental d'un país europeu que no és el nostre. És cert que «de corrupció sempre n'hi ha hagut en aquest país, com en tots, és una cosa que va de la mà del poder i dels diners». També vol dir que a la hora de votar s'ha de conèixer les idees però millor que se sàpiga de la persona. No n'hi ha prou de ser llest, s'ha de ser bo. Recte, racional.

El periodista parla de corrupció en un país que no és el nostre: escàndol de les despeses parlamentàries, nepotisme a gran escala, concessió de contractes multimilionaris relacionats amb la pandèmia a amics i aliats polítics nomenaments de títols nobiliaris com si fossin xurros i 350 euros diaris, impunitat absoluta, desaparició de qualsevol noció de responsabilitat per errors i abusos. La pandèmia... les seves bandes criminals. Però Sant Tomàs diu que «la temprança és una virtut humana que inclina l'home al bé». I el Bé sempre és conforme a la raó. La intemperància del món és un ateisme que ens deixa sense raó. Això és més greu que el coronavirus. És cert que cadascú de nosaltres és capaç d'això i més. En l'àmbit purament humà i en l'àmbit de fe, la capacitat de fer el mal és universal. Sant Josepmarìa Escrivà deia d'ell mateix que era «capaz de todos los errores i todos los horrores». És una invitació a la humilitat i a l'esperança.