Quan encara no era vell -fa molts anys que ho soc-, m'havien contat la llei del «cocotero». En un país oriental, cada any, diu que reunien les persones molt grans. Els convidaven a pujar, esgarrapant, pel tronc d'un «cocotero», i si no hi arribaren no els donaven el permís per seguir vivint. Però no puc deixar de pensar-hi en veure que els mitjans de comunicació converteixen la gent gran en un objecte important de la informació pública.
Escric, el mateix dia que he llegit a La Vanguardia (16 de setembre 2020), una editorial i un article d'opinió que té forma d'editorial sobre el tema de Geriatria i Gerontologia i l'absurda discriminació que es fa de la gent gran. Aquests articles són una informació seriosa i polifacètica del fet social que representa l'envelliment en la nostra societat. Quaranta-tres societats geriàtriques i gerontològiques de diversos continents s'han sumat a una iniciativa sota el lema La Vida de la gent gran importa. Els elogis solen expressar-se amb elogis poètics-afectius. S'ha comprovat la seva fragilitat en motiu del confinament, i s'intenta integrar el que els queda de riquesa vital, ben positivament, en la marxa de tota la residència.
Tot això és moralment degut, però estic convençut que la raó fonamental per la qual ens hem de preocupar per les persones grans és perquè són persones. Saber què és una «persona» és més difícil que conèixer la covid-19. És el realisme indestructible de la veritat humana. És una raó potent, irrebatible, irrenunciable, intocable per part de tot poder, fins el poder polític. I és que un «vell» «és creat a imatge i semblança de Déu» (Gen.1,37). L'Estat no existia quan Déu va crear l'Home i la Dona. Si algú no té fe, sempre aquesta afirmació alimentarà el seu misteri de ser humà.
