El nostre país és propici als acudits. Solen ser de totes les gammes, com el d'aquella senyora que va fer posar a la tomba del ser marit: «El meu marit i jo hem passat a millor vida». No és broma. Tinc davant meu onze folis de lletra petita encapçalada amb el títol: Boletín Oficial de las Cortes Generales.-Congreso de los Diputados.
No es tracta de cap improvisació. És molta lletra petita. Es modifica l'article 143 de la Llei Orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi Penal, que tindrà la següent redacció: «No serà punible la conducta del médico o médica que con actos necesarios y directos causare o cooperare a la muerte de una persona, cuando esta sufra una enfermedad grave e incurable o discapacidad grave crònica, en los términos establecidos por la ley» (p. 11).
Ja fa temps que s'anava al darrera d'aquesta filigrana d'humanisme. Era l'any 2005. La Generalitat de Catalunya va publicar una Guia per al respecte a la pluralitat religiosa en l'àmbit hospitalari. A la pàgina 71, a l'annex,a) i b), s'hi llegeix: «Hi ha un conflicte de valors i de principis. S'ha produït una evolució en l'escala de valors. Fins fa poc temps, èticament i legalment, es posava la vida per sobre de la llibertat... Avui es tendeix a valorar el dret a la llibertat i, per algunes persones, la dignitat és primer que la vida».
De moment, el dret a la llibertat s'ha convertit en el dret a matar. Encara que sigui per cinc minuts d'anticipació. Si s'aprova aquesta llei, el Govern haurà posat en mans del poble l'instrument jurídic per justificar una violència difícil d'imaginar i fàcil de deduir. Jo sempre havia entès que la llei és destinada al bé comú, no a la filosofia d'uns quants, encara que siguin molts.
