Pandèmia és una paraula ara universal. Diària. Significa tot el poble, tot el lloc poblat. La paraula fortalesa, en canvi, no té tant de ressò. A mi em sembla que l'actualitat de la pandèmia ha provocat una extensió notable de la paraula fortalesa. És un tret d'humanisme, una virtut, com diuen, «xarnera», cardinal, que aguanta com una xarnera una porta o una finestra. Sempre que em trobo en grans situacions, en grans problemes, com els de pandèmia o altres situacions col·lectives o més personals, recorro a la interpretació de Sant Tomàs, a l'anomenada Secunda Secundae de la seva Suma Teològica. Els savis i els sants, sobretot els savis sants, ajuden molt perquè il·luminen els problemes, els analitzen i ens fan entendre els valors presents i potents en les virtuts. La virtut és allò que fa bo el que la té, i fa bona la seva obra. És difícil sobreposar-se a les dificultats que provoquen dolor, que costen de dur a terme, des de coses ben simples, com estudiar, fins a suportar una operació o un dolor agut, o persistir en una posició que ens deprimeix. Aleshores funciona en nosaltres la virtut de la fortalesa. No s'improvisa. La vida ha de ser educada, habitualment des de petit, perquè la dificultat no ens sorprengui. El filòsof Aristòtil diu que la fortalesa s'exerceix, sobretot, en allò que comporta perill de mort.

El coronavirus ha posat el món en una situació de por. A mi em sembla que ha posat en situació d'emergència moltes famílies. Gent que ha sofert no només per si mateixa, sinó per la responsabilitat que ha suscitat meravelles de fortalesa. És evident, arreu. Jo ho he vist. A les Vetes, de dalt a baix. Gràcies a Déu i a la gent «forta». Admirar, agrair.