Totes les preguntes, per estranyes que siguin, tenen una legitimitat com a mètode per buscar la veritat. Podem fer un esforç d'imaginació per intentar reproduir com seria el nostre món actual si no hagués existit Nadal.

Estic llegint un petit llibre important: Europa y sus raíces cristianas (Rialp), de José Orlandis, un professor especialista en l'època visigòtica. Explica l'existència de bona part de l'Europa actual amb la invasió dels bàrbars que van destronar l'Imperi Romà, que es va quedar sense dret, sense exèrcit, sense pa, sense govern. Amb una invasió fins al nord d'Àfrica des de les costes hispàniques -els Vàndals-, varen reduir a sang i foc la ciutat d'Hipona, d'on era bisbe Sant Agustí. La història d'Europa s'apuntala novament amb un coneixement religiós que l'ha marcada sempre, de prop o de lluny.

«Sense Nadal», què vol dir? Vol dir sense la cultura de l'Evangeli, sense el sentit profund del perdó, sense els arguments profunds de la dignitat humana, sense esperança. La cultura bàrbara ho aixafava tot. Cadascú de nosaltres porta un vàndal dins seu. Nadal va permetre que, a aquesta bestiola que portem a dins, Jesús li digués, com al coix de piscina de Siloé: «Aixeca't i camina. Els teus pecats et són perdonats».

Sense Nadal, no tornaríem a casa aquests dies. Sense Nadal, ningú sabria que Déu l'estima. Que la vida no té per final la mort. La font principal de la tendresa al món s'hauria exhaurit. Ningú cantaria: «Què li darem al Noi de la Mare, què li darem que li sàpiga bo?». Ni panses ni figues, ni nous ni olives ni l'esperança per aquest món i per l'altre, que res no pot destruir.