Feia temps que no ens havíem trobat amb una escudella tan variada com la de la situació social actual. Hi ha una realitat que surfeja la tempesta, vers la qual aspirem tots amb un afany sense reticències. És la llibertat. Parlant del nostre país, i de tots els països, entendre cada dia més el concepte de llibertat és madurar, a nivell de tsunami positiu, la pròpia autenticitat i el comportament social.

El que passa és que, per tenir un bon ús de la llibertat, hi ha algunes idees que han de ser clares, millor lluminoses. A títol d'exemple: avui impera el poder tècnic i aquest poder no vol tenir fronteres. La vertadera llibertat està al servei de l'home. El contrari és dictadura. Tots anhelem la llibertat política, perquè la llibertat autèntica està al servei dels drets humans. Que no vol dir el que jo consideri com un dret, sinó els que em corresponen per ser persona.

Els grecs ho entenien millor. Per a ells, la «polis» és la ciutat, el moviment que, potser, avui s'anomenaria DGT. De Trànsit i alguna cosa més. Però no autoritzaria a manipulacions sobre alguns aspectes arrelats en la dignitat humana.

Fernando Ocariz, en un llibret d'un contingut humanístic enorme, afirma: «L'acceptació de veritats objectives prèvies a la mateixa constitució de l'Estat no només no és incompatible amb la democràcia, sinó que és el fonament de la seva estabilitat» (Sobre Dios, Iglesia y el mundo, Rialp,p.53).

Quin nivell de llibertat pot tenir una festa nocturna sense cap norma i amb totes les ocurrències emotives imaginables?

Benet XVI afirma que «la relació entre la veritat i la llibertat és essencial, però avui es troba enfront del gran desafiament del relativisme que sembla completar el concepte de llibertat, però en realitat la posa en perill de destruir-la proposant-se com una vertadera dictadura».