H e dit del segle primer. Porta vint-i-un segles de presència. Tenim testimonis d'ell. Notícies breus i fondes del mateix Evangeli. Sabem que fou artesà. Fuster. Va créixer entre flocs de fustes, entre el ribot, la garlopa, el martell i la serra, i els clients.

Havia crescut, com tot jueu, a l'ombra de la sinagoga, que era com el col·legi de petits i grans. Era una sort ser jueu. Era un poble teocràtic. Déu el conduïa, l'ensenyava, el corregia,el consolava. El poble estava travessat per la llum d'una paraula que no era humana.

Tothom sabia de memòria els versets del capítol VIè del Deuteronomi: «Escolta, Israel: Ihavè és el nostre Déu, Iahvè tot sol. Estima Iahvè amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces? Grava-les al teu cor, inculca-les als teus fills, repeteix-les assegut a casa teva, anant de camí, quan vagis a dormir i quan et llevis (Dt.6,5-7)». Va créixer en el treball, en la pregària, en la família -la del fuster-, els parents, els amics i veïns. Era de la família de David, però tenia una musculatura de fuster sense eines automàtiques.

De divuit a vint anys tenia aquest veí de Galilea. Tot ell era un jove fort, despert, senzill, profund. En la seva ànima i en el seu cor, buscava un amor com el seu. Havia vist una noia del poble que era «maca» tota ella. Vull dir que convergien en una profundidat de l'ànima que superava qualsevol atracció humana. Ningú ha estimat tant la seva esposa. Ha assumit, amb ella, la seva persona única i la seva missió. Ell és l'home que ha intimat amb Déu d'una forma inimaginable. Era del segle primer i el primer de tots els segles. El senyor Sant Josep, eclesialment, era laic.