Que el papa Francesc coixeja és ben visible. Es balanceja tot sol, sense bastó. Em fa pensar en aquell text de l'Evangeli en què Crist recomana als apòstols quan els envia, sense sarró, sense bastó... només amb la força del seu amor. Jo crec que l'aterratge de Georgio Bergoglio a l'Irak serà un capítol de la Història eclesiàstica que entrarà en els exàmens futurs i es convertirà, més que ara, en una lliçó de política exterior sense pretendre-ho.
D'entrada, té el mèrit de fer conscient el món enter d'una situació que se sabia a través d'alguna nota de premsa que no produïa sensació dramàtica. Ell ha fet visible el drama. Anys d'estrès, d'angoixes més fortes que el dolor, de fam, de famílies voleiant entre les ruïnes de les seves cases i dels seus tenples. L'odi desfermat, la soledat de l'esclau que no ha trobat ningú per redimir-lo. Tothom hauria pensat que la solució era una seguretat a tots els nivells. El papa Francesc ha tingut l'originalitat de sofrir amb el poble cristià de l'Irak i d'abraçar, d'una sola estreta, tot el poble. Durant tres dies s'ha pogut comprovar la recuperació interior encesa com una llum d'esperança. A Qaraqosch, a la planúria de Nínive, a Ur, el multisecular país d'Abraham, el nostre Pare en la fe, el Papa coix, desarmat, vell, afirmava: «No us rendiu. No perdeu l'esperança», perquè «el terrorisme i la mort no tenen mai l'última paraula. L'última paraula pertany a Déu».
El Papa, que té un cor que no coixeja, un cor radiant com un llevar-se el sol, afegeix: «La temptació de respondre als que ens han agredit és una trampa en la qual és fàcil de caure». Perdonar és una paraula clau. És necessari per mantenir-se en l'amor, per mantenir-se cristià. «No perdre l'herència cristiana. Aquesta herència és la vostre força». «Sigueu artesans pacients i valents d'un nou ordre social».
