Aquest diumenge de Quaresma és conegut com a diumenge «Laetare», de l'alegria, perquè s'albira ja la propera Pasqua. El fet m'ha recordat que cal creure amb alegria. Alhora, cal remarcar que l'alegria és una actitud fonamental de la vida cristiana i del testimoniatge.
He recordat una anècdota de la seva infància que l'escriptor Bruce Marshall explicava. Educat en una família protestant puritana, l'hora del culte a l'església era per a ell, d'infant, una tortura: no podia parlar, no podia quasi respirar, i si es movia la seva mare el pessigava. Si per casualitat li queia un balí de la butxaca i es posava a córrer cap al presbiteri per recuperar-lo, ja sabia que li tocaria estar castigat durant quinze dies sense sortir.
Un dia va ser convidat a una primera comunió d'un amic seu catòlic, i va passar que en un moment solemne de la Missa li va caure de la butxaca una moneda que va rodolar pel passadís central fins a caure en la reixa de la calefacció. El capellà i els fidels que seguien el camí de la moneda van esclatar en una rialla i van somriure. Bruce no entenia per què allà ningú no s'havia escandalitzat. I amb la lògica pròpia dels infants es va dir a si mateix: «Aquesta ha de ser l'església veritable, perquè aquí riuen!».
Certament que una de les característiques dels catòlics hauria de ser l'alegria.
Al començament de La Joia de l'Evangeli escriu el Papa: «L'alegria de l'Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per Ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l'aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix l'alegria».
Però -ens podem preguntar- com és possible viure amb alegria enmig de tantes proves i situacions difÍcils de la vida: malalties, violències, fam, guerres, egoismes, injustÍcies...? No serà l'alegria una il·lusió i una fugida de la dura realitat de la vida? [...] (extret del Full Parroquial d'aquesta setmana)
