E l Diari de Girona del 7 de març dedica al Germà Guillermo tres pàgines, amb unes fotos de la seva cara que parlen com la història escrita. Tot això, en motiu de la celebració del seu centenari. És una foto plena de transparència. Sembla dir-ho tot. Les arrugues que envolten el seu somriure serè, tranquil, profund, són com cicatrius d'una terra llaurada plena de fruit. Ha corregut com un extrem darrere una pilota.

Cada partit, cada hora d'entrenament, cada assaig de flauta, cada hora de classe sorgien de l'enamorament d'una vocació humana i divina de germà de La Salle. Sempre mestre, segons Sant Joan Baptista de La Salle, sempre formador, sempre construint «persones». Sempre a ritme de campionat, entrant en el cor de generacions d'estudiants amb la pilota o la flauta, sense vanitat i sense fressa, amb il·lusió humana i amb amor.

Un exalumne seu que apareix a la foto dels fultbolistes em recordava el missatge humanístic que comunicava als seus jugadors abans del partit. M'ho explicava el senyor Miquel Casellas. Els deia, abans del partit: «Sortiu a jugar i a disfrutar. Tant hem de saber guanyar com perdre. Doneu mostres de la vostra bona educació». Alguna vegada els mateixos àrbitres els havien felicitat. Tinc la certesa que l'esperita lassallià, l'humanisme cristià que donava una unitat profunda de pensament i de vida, anava creixent, com el blat de les terres lleoneses, en el marc de Girona, gràcies a l'acció humana i divina d'un educador eclesial. La professionalitat és un objectiu important de l'educació. Però la construcció ètica d'una persona és un tresor que reverteix sobre el bé comú. Marca humana i marca divina.