Avui, tant en els moments personals com eclesials i socials, cal que ressoni amb tota la força l'anunci de Pasqua: no tingueu por perquè Jesús ha ressuscitat!
Les dones que acompanyaven Jesús anaren tan aviat com va ser possible a veure el sepulcre, a lamentar-se per ell, a somniar el que hauria pogut ser i no havia estat. Pensaven que allò era la darrera cosa que podien fer per ell. Totes les il·lusions, esperances i experiències que havia fet néixer en els seus cors s'havien acabat.
Aquesta actitud pot ser també molt actual. Nosaltres recordem certament Jesús i l'estimem, però potser com a mort. Molt sovint -massa sovint- sembla que també nosaltres visitem Jesús, el recordem... però com si continués mort.
A semblança d'aquelles dones, també nosaltres ens lamentem i anem enterrant il·lusions i esperances: quantes reunions i comentaris en què donem quasi per morta la fe cristiana! Es palpa una percepció que seguim Jesús, certament, però com si la nostra fe consistís només en el record i l'homenatge a un gran home. Recordem la seva doctrina i deixem que ens guiï, perquè és la d'un gran mestre. Ens admirem de la seva vida entregada als altres, de la seva fortalesa... però la d'un Jesús del passat.
Concreto la meva reflexió. Ens contemplem a nosaltres, mirem el món amb tot el seu mal i sofriment... recordant Jesús, però com mort, com absent d'aquest món i d'aquesta història. Sembla que la història de la humanitat continuï exactament igual que abans de la mort i resurrecció de Jesús. Bé, ben igual no, perquè l'Església a cada època l'ha recordat i l'ha fet present, però el mal, la violència, la mort, la injustícia, la guerra... han continuat.
La Bona Nova de Jesús, la causa per la qual va viure i va morir, sembla el somni d'uns il·lusos que, cansats dels fracassos, retornem a plorar al sepulcre de Jesús, i sembla com si se'ns convidés [...] (extret del Full Parroquial).
