Totes les festes solen ser lluminoses. Fan parar-se i embadalir-se. Poc o molt. La litúrgia de l'Església n'està vivint una, d'aquestes festes, que dura quaranta dies i que va esclatar per Pasqua. Jesús, que es deia Déu, que ho és, i que és també Home, va acceptar una mort voluntària. Ens va dir que moria per salvar-nos, que ho feia amb un inimaginable acte d'Amor. No conec cap personatge nascut en l'antiguitat que presenti tantes proves històriques de la seva vida, de la seva mort i Resurrecció.

Aquest és el fet. Molta gent ha tingut, per Pasqua, la llum d'una primavera exhuberant. N'ha exprimit el goig per la nostra geografia. Han tornat a casa amb un pèl més de llum per cobrir les angoixes de la nostra vida col·lectiva. C'est tout. Com diuen els francesos. I fins a l'estiu.

Jo he vist, he viscut la Pasqua en una residència de gent gran, molt gran, només amb la celebració d'una missa el Dijous Sant al matí i la festa de Pasqua, el diumenge següent. Només he pogut parlar i celebrar la Resurrecció.

A la missa érem una quizena de persones. Un total de mil cinc-cents anys, aproximadament. He vist la llum brillar en els rostres arrugats. Déu no mira l'edat per presentar-se i dir-nos: «Jo soc la Resurrecció i Vida. Qui creu en Mi, encara que mori, viurà». He vist que el cor humà, il·luminat per la Gràcia de Déu, m'ha semblat estar convençut que els meus vells -com jo, vell també- rejoveníem. Que res?sorgia la responsabilitat d'estimar aquest Déu victoriós i, per amor a Ell, recuperar l'afany de parlar de Déu sense límits. No té l'última paraula una funerària. Volem viure aquí i allà, en un esclat de llum i d'amor.