Això de dir: «De 85 anys en amunt», no ho dic quan faig l'homilia. Són senyores, la majoria, i crec que no els agrada parlar d'edat. És la missa dominical d'una residència d'avis. La gent té permís per no aixecar-se a la lectura de l'Evangeli. No ho fa, perquè no pot fer genuflexions. Tenim problemes naturals d'audició. Cantem, amb una veu trencada, els cants de la missa, i ens atrevim a la Salve en llatí, precisament perquè la vam aprendre així quan eren criatures.

Però he observat que hi ha «feligresos» de 85 en amunt que creixen per dins. S'hi veu gent que madura. Vull dir que la relació amb Déu esdevé més potent, més forta, més serena, més llarga. Per dir-ho amb més exactitud, es tracta d'un enamorament interior que traspua en la seva nova existència. Les persones que experimenten aquest retorn a Déu més profund tenen un somriure més fàcil, no s'esveren per gaire res. Són persones que quan eren més joves -en edat laboral, com diuen les enquestes- treballaven. Aleshores era fàcil explicar-los que, per ser un cristià coherent, s'ha de treballar, s'ha de treballar bé, s'ha d'entendre que el treball pot convertir-se com en una ofrena, ha de ser pregària. S'ha de convertir, amb la gràcia de Déu, en un acte d'amor. Forma part de la vida ordinària que, segons explica sant Josepmaria Escrivà, és el lloc i el mitjà de santificació i d'apostolat.

La fe pot fer entendre a unes persones molt grans que el treball que ara tenen ha canviat, però que és una feinada. És la lluita per dominar la pròpia vellesa, amb la seva tos, el seu engargussament, l'oïda que fluixeja, el dolor que envaeix tots els ossos encara que no sigui de plegat. Ells aprenen a oferir a Déu el fruit del seu treball, i la conversa amable, i l'acceptació de les petites contrarietats, i els acudits d'algun graciós. El cor encara és potent per estimar. La fe els ensenya a recollir les engrunes del treball d'una llarga vida i fer-ne un ram que fa somriure Déu i els homes .