«Fins i tot jo, que he sigut polític, començo a dir fàstics d’aquests»

Al títol del llibre, la tipografia juga amb confinats i confitats. Vostè es va confinar o es va confitar?

Jo vaig estar confinat perquè així se’ns va dir, però motu proprio em vaig confitar. És a dir, vaig mirar de passar dolçament el confinament.

I a més, en va sortir un llibre. Deu ser dels que agraeix que els tanquin a casa.

Miri, sí, és cert que vaig treballar, però tot i que sóc molt de quedar-me a casa va ser, trobava a faltar sortir. Com a mínim a comprar el diari.

El llibre va començar amb el concurs d’una bodega de vins. A la vida tot comença amb el vi?

Per mi, el vi és una qüestió de cultura, és important. Encara que sembli pervers, el vi és molt important. Em va arribar el concurs de microrelats que organitzava una bodega, i vaig començar així. Fins llavors no coneixia el microrelat.

In vino veritas, ja se sap.

Sí i és ben cert. El vi és com els nens, amb ell sempre dius la veritat. T’has de mesurar, però el vi és una cultura impressionant, ja és protagonista en alguns episodis bíblics. És bàsic per a la vida, com a mínim a la zona del Mediterrani.

En un relat diu que en èpoques de crisi, apareix a solidaritat: no és excessivament optimista?

Quan feia de regidor a Sant Feliu de Guíxols, vaig veure situacions realment complicades, i veia que era llavors quan sortia la solidaritat de la gent. El que passa és que en aquestes situacions surt també el pitjor de cadascú.

Als seus relats apareixen la fibromiàlgia, l’alzheimer... Diria que el preocupa la salut.

Estic fotut de salut, però perquè m’ho he treballat molt bé: m’agrada beure, menjar, sortir. M’he guanyat a pols la mala salut, per això ara em cuido una mica. És cert, les malalties són fotudes, la dona meva dona pateix fibromiàlgia.

Una malaltia duríssima.

S’ha d’intentar treballar per, si no curar-la, que de moment és impossible, comprendre-la. Igual que l’alzheimer. A mi se’m posen els pèls de punta només de pensar-hi, perdre la memòria ha de ser molt fotut. Jo voldria continuar sempre com ara, acumulant experiència, però amb l’edat que tenia fa quaranta anys.

Un dels contes es titula «Alcanzó la felicidad». Què és per a vostè?

Per mi la felicitat és fer el que vull en qualsevol moment. La meva utopia és l’anarquia, crec en les persones, cadascú ha de ser conscient que no ha de perjudicar els altres, i ja està. La felicitat és fer el que crec que haig de fer, encara que sigui cavar l’hort.

A mi me la provoca veure les baralles de Junts i ERC...

Això em fa riure, autèntic riure, i això que en conec dels que hi són pel mig. És vergonyós, ens estan obligant a contemplar el que ja va passar fa cinquanta anys. Estan aconseguint la desafecció de la política. Fins jo, que he sigut polític, començo a dir fàstics d’aquesta caterva.

Ha dedicat molts anys a defensar els drets laborals. On han anat a parar aquests drets?

Jo vaig començar a UGT fa quaranta anys, però aquesta ja no és la meva UGT. Aquell sindicalisme de classe ja no existeix. Nosaltres érem salvatges, ho reconec, però és que ara reivindica més drets la patronal que el sindicat.