Aquesta mateixa setmana, a un informatiu de TV3, parlaven sobre la dinàmica de les negociacions per formar Govern. El conjunt d’imatges que es feien servir per il·lustrar la notícia em cridaren l’atenció pel seu contrast respecte a l’indumentària dels protagonistes. D’una banda, els membres del Govern. Conselleres i consellers tant de Junts com d’ Esquerra creuaven el pati dels Tarongers camí de la reunió setmanal del Consell Executiu. Ho feien a un ritme lent, en podríem denominar de passeig. Els homes, amb vestit i corbata. Les senyores, també ben arreglades, com per anar a un acte representatiu. Posteriorment, en unes noves imatges, als passadissos del Parlament, veiem els negociadors dels dos partits. Anaven ben depressa, probablement per escapolir-se d’ algun periodista. La majoria, vestits d’una manera informal, com si fos dissabte i anessin a passejar pel centre, a comprar o a dinar amb amics.

Senzillament dic que em va cridar l’atenció, no en trec de moment cap conclusió política. La vàlua o el desastre que pot suposar per a la cosa pública la presència d’una determinada persona no ve donada per la seva indumentària. Els temps han canviat amb rapidesa. Corbates dels homes, vestit-jaqueta a les dones, eren gairebé un uniforme i no dur-les suposava una manca de respecte a una relació comercial, professional o social no privada. Fa un temps recordava amb el bon amic el fotògraf Pere Duran quan un dia, començant ell a treballar al diari, va ser el primer a presentar-se un estiu a la redacció amb pantalons curts. Era a finals dels vuitanta. No hem d’anar tan lluny: el juliol de 2011, al Congrés dels Diputats, només fa deu anys, el President del Congrés, José Bono, recriminava al Ministre d’Indústria, Miquel Sebastián -tots dos socialistes- que aquest no portés corbata per intervenir al Congrés. Altres diputats ja no en duien, però era el primer cop que passava amb un ministre.

Fou una temporada de canvis. D’una banda, les ministres de Zapatero sortien a la revista Vogue posant com si fossin models amb vestits de dissenyadors punters espanyols, però també Armani i Valentino, i poc després entrava Podem al Congrés dels Diputats amb 42 escons, fent saltar pels aires tots els codis de vestimenta. Un fet que aprofitaren gent d’altres partits per alleugerir els seus propis protocols. També va pasar aquells anys a Catalunya, quan la CUP assolia per primer cop representació al Parlament. La presidenta, Núria de Gispert, democristiana, va recriminar a David Fernández que anés guarnit com aquell que va a una excursió muntanyenca. El diputat de la CUP va contestar, més o menys, que anava vestit d’acord amb el que pretenia, que és fer la revolució. Per cert, aquesta mateixa setmana hem vist com en Pablo Iglesias s’ ha «tallat» la cua dels cabells, un cop ha abandonat la política, cansat que els seus bessons la hi estirin. No ho va fer abans perquè li ho va demanar Podem pel simbolisme que tenia la seva cueta.

Jo a vegades tampoc tinc ben clar què fer. Anar sense corbata però arreglat tampoc és fàcil: ni totes les camises ni totes les jaquetes serveixen. De sobte, m’ha vingut al cap una alternativa estiuenca que em proposo recuperar davant d’aquesta situació. Les «guayaberas» que tinc guardades fruit dels viatges a Cuba o a Miami, la darrera comprada poc abans de l’esclat de la pandèmia a una sastreria de l’Havana. Són aquelles camises, de màniga llarga més formal i curta, més sport, que van per sobre dels pantalons, amb butxaques, dos talls al cantó i alguns plecs horitzontals i verticals que la fan més elegant i completa. A molts països del Carib i voltants, com a Mèxic, per a molts actes ja té caràcter substitutiu de la camisa i corbata, que queden excusats. De petit recordo que en veia per Girona i en deien «sahariana». Té una virtut: és formal i alhora lleugera i confortable. Encara trobaria la primera, comprada fa molts anys a Miami, a un exiliat cubà, descendent de catalans: el senyor Ramón Puig, que era conegut com el «Rey de la Guayabera», nom de la seva botiga. La seva principal recomanació era que aquesta peça de roba no et quedés ni solta ni ampla. Era molt de dretes. No m’estranya. Poc després de la revolució, els castristes van entrar a la botiga de «guayaberas» que tenia al centre de l’illa i li van ensenyar la porta: «Ja es pot afanyar, que res del que hi ha aquí ja és seu». Atès els seus antecedents nacionals, els podríem demanar un bon preu per a la nostra classe política masculina.