L’historiador olotí Jordi Canal, professor a l’EHESS de París, publica «25 de julio de 1992. La vuelta al mundo de España» (Taurus), on a partir de la inauguració dels JJOO de Barcelona, fa un retrat d’aquella Espanya i aquella Catalunya

Hem anat del Cobi a la covid.

En aquest sentit hem anat enrere. D’un personatge alegre i modern, que cridava a sortir al carrer, a estar tancats i tristos.

Què feia el 25 de juliol de 1992?

Passejava per Barcelona, recordo veure al cel els focs artificials.

No sembla que s’emocionés gaire.

Ho confesso: aleshores era una mica progre, pensàvem que l’esport no era important i els esdeveniments massius eren alienants. Afortunadament, vaig canviar (riu). Allò, vist ara amb perspectiva, em sembla molt i molt important.

Per què es parla tan poc d’esport, quan es parla dels Jocs Olímpics?

És que els JJOO són això. L’esport n’és només una petita part. Hi ha l’element cultural, la comunicació, l’obertura i projecció al món, els canvis urbanístics...

I sobretot, alguns es van enriquir.

Sens dubte. Van provocar un moviment extraordinari de diners, es va construir molt. Ja sabem que als noranta hi ha molta gent que s’enriqueix, a Espanya.

Ja funcionava el 3%?

Segurament. La Generalitat l’any 87 es va carregar la Corporació Metropolitana i va passar a tenir un control total sobre les obres, incloses les olímpiques. Molts particulars es van enriquir, ara bé, també haig de dir que, pel que fa als organitzadors, ningú ha pogut demostrar cap cas de corrupció.

Qui va sorprendre el món, Espanya o Catalunya?

Crec que tots: Barcelona, Catalunya i Espanya. Els Jocs del 92 són el cant del cigne d’una Catalunya compatible amb Espanya, cosa que no vol dir que no hi hagués problemes, la Generalitat va posar tants bastons a les rodes com va poder, perquè no es promocionés en Maragall i perquè ho veien una via d’espanyolització. Per això en Pujol va llançar-hi en contra les seves joventuts. Que, per cert, ara es diuen Madí, Forn, fins i tot Jordi Sànchez, per no parlar de tots els fills Pujol.

Tots són molt revolucionaris, cert.

Tanmateix, el 92 és l’últim moment per pensar en una Catalunya diferent de la que hem acabat tenint.

No ens va anar malament, no?

És evident que les coses van millor així que amb enfrontaments. Però els que ens han governat ho han plantejat diferent. Allà es va veure per últim cop que una altra Catalunya era possible.

Ja no és possible?

Jo penso que no. En Pujol va construir una Catalunya a la seva imatge, la nacionalització que va planejar va ser un èxit. I encara ho vivim. Tot el que hi ha per sota del procés ve del Pujolisme. Ara bé, com a mínim en Pujol tenia certa talla política, mentre que dels nacionalistes que tenim ara, és difícil salvar-ne algun.

Concediria avui el COI uns JJOO a Catalunya?

Impossible, ara vivim la situació contrària. Als vuitanta les empreses volien venir a Catalunya i la gent admirava el que s’hi feia. Ara les empreses marxen i a poca gent li interessa Catalunya, hem anat enrere en gairebé tot. Ens ho hem guanyat a pols. I hem perdut prestigi al món, malgrat els diners invertits pel Diplocat (riu).

Una llotja amb Samaranch, Pujol i Juan Carlos. Avui tots són feixistes.

El problema d’aquest país és que té una mirada presentista sobre el passat. No és capaç d’entendre que en un moment determinat hi va haver gent que va fer coses, que valen la pena, encara que no fos independentista.

Fa 29 anys i sembla tan lluny.

La societat actual no llegeix i només mira l’avui. Jutja el passat en funció d’avui. Per tant, no pot entendre que aquella vegada les coses es van fer bé. 500 milions de persones van mirar per TV Barcelona, Catalunya i Espanya.

Se celebrarà l’any vinent el 30 aniversari?

He, he, no ho crec. Tenim gent molt curteta a l’hora de recordar el que s’ha de recordar, no van més enllà del 1714 amb en Mikimoto i els altres pallassos de la tele. Són conscients que aquella hauria pogut ser una altra Catalunya. El seu pitjor malson és una Catalunya oberta, plural, bilingüe, fins i tot mestissa.