Si no fos perquè seria políticament incorrecte, a més de repetit i poc sensible amb el que ha passat aquesta darrera setmana a Ceuta, hauria titulat aquest article «moros a la costa». Hauria mirat de vincular-ho a les magnífiques torres de defensa que trobem a les nostres comarques prop del litoral. Edificacions que servien per amagar-se i resistir dels embats barbarescos de corsaris amb patents de cors lliurats pels sultans turcs o del Marroc i avisar als pobles veïns. No cal afegir que als territoris cristians la jugada anava semblant, però a la inversa. En tot cas, em sembla una vergonya el que ha passat a Ceuta. El nul respecte del govern marroquí cap a la seva gent és intolerable. Des de la vessant espanyola tampoc hem sabut organitzar una manera d’atendre’ls molt més humana.

Conec Ceuta. Fa uns anys hi vaig anar utilitzant el ferri que sortia des d’Algesires perquè per via aèria només hi poden volar helicòpters. Mentre creuava l’estret de Gibraltar, organitzat perfectament com si fos una autopista pel que fa al trànsit nàutic, vaig recordar una escena viscuda de petit. Una veïna del barri venia del sorteig dels destins dels nois que farien el servei militar obligatori cridant pel carrer preocupadíssima: «Al nen li ha tocat l’Àfrica!, al nen li ha tocat l’Àfrica!». Doncs sí, era Ceuta, que està a 14 quilòmetres de la costa espanyola, però a l’Àfrica. A Ceuta vaig descobrir una ciutat on hi ha hagut interès per fer una certa arquitectura oficial de caràcter presumptuós. També hi ha parcs, espais on passejar, una part de muralles marítimes medievals i un barri brutalment marginal i perillós. És el barri del Príncep, que ha inspirat una pel·lícula i una recent sèrie de televisió on el tràfic de drogues, el trànsit de persones i els cercles jihadistes van cada dia a més. A Ceuta vaig notar ràpidament el risc de certa claustrofòbia. La ciutat autònoma té 18,5 quilòmetres quadrats, més o menys la meitat de Girona, que tampoc és res de l’altre món -pel que fa al territori és el municipi 54 entre els 221 que té la província gironina.

Vàrem anar a Ceuta per feina, calia atendre unes qüestions periodístiques. Les autoritats locals ens varen rebre amb gran amabilitat. Al vespre, ens oferiren un sopar amb notable representació civil i militar, i la nit era tan agradable que acabàrem a la terrassa de l’hotel amb copes i havans. Llavors és quan surten els temes interessants, vaja, tot el que en temps de pandèmia ha estat tan difícil. Vaig fer un apart amb un militar amb un bon nivell de conversa i coneixements. Va anar al gra. «No ho admetran», em va dir, però «als marroquins, Ceuta i Melilla, no els importen gens ni mica, són ciutats espanyoles a tots els efectes; l’ONU no les va posar a la llista dels territoris a descolonitzar i qualsevol agressió seria contestada directament per l’OTAN igual que si ataquessin Brussel·les».

Em va dir que, als marroquins, el que de veritat els interessa és que el Sàhara Occidental el considerin part del Marroc, sense entendre per què un sector de la comunitat internacional segueix reconeixent el Frente Polisario i la República Árabe Saharaui Democrática (de fet, la gènesi del problema d’aquesta setmana és que el seu actual cap ha estat ingressat a un hospital de Logronyo amb un passaport diplomàtic algerià). Recordo que molts actes polítics socialistes o comunistes al principi de la democràcia s’interrompien sobtadament quan entrava per sorpresa el llavors líder Mohamed Abdeladiz amb el seu ‘seguidici’ i el seu preciós vestuari multicolor. Veritablement poden reclamar que Espanya i l’ONU es varen comprometre a celebrar un referèndum d’autodeterminació de l’antic Sàhara espanyol.

El contertulià militar va afegir que, al Marroc, es dona per fet i vàlid, -per això el seu malestar-, un pacte beneït per l’actual rei emèrit i la cúpula militar espanyola en els dies previs a la mort de Franco, quan la «marcha verde» pretenia colonitzar el territori que Espanya abandonava. Marroc es quedaria amb el Sàhara espanyol, del referèndum no se’n parlaria mai més i deixarien de reivindicar-se Ceuta i Melilla. Les cròniques diuen que l’acord el va transportar a Madrid el darrer ministre de la Presidència del franquisme, Antonio Carro Martínez, un amic d’en Fraga que va ser diputat i membre de la mesa per AP i el PP fins ben entrats els anys 90. Sempre anava amb vestit i corbata negra i camisa blanca. Mai parlava. En LLuís Falgàs i jo comentarem alguna vegada que el senyor Carro semblava difunt i exposat al seu escó.