Un 20 d’octubre de 1899 es produïa a Catalunya una insòlita protesta de comerciants i industrials contra una llei promoguda pel ministre d’Hisenda de l’època, Raimundo Fernández Villaverde, que preveia un increment notable dels impostos per tal de compensar el dèficit generat per la crisi colonial de 1898. L’originalitat de la protesta va consistir a donar de baixa els establiments comercials i negocis en general de tal manera que, amb aquesta argúcia, deixaven de pagar les contribucions sense que aital mesura es pogués considerar il·legal. El primer a voler donar exemple va ser l’alcalde de Barcelona, el doctor Bartomeu Robert (un magnífic conjunt escultòric al mig de la plaça Tetuán de la Ciutat Comtal recorda el personatge), però immediatament després s’hi varen afegir més de cinquanta gremis així com empresaris i botiguers de Sabadell, Mataró, Manresa i Vilafranca del Penedès. Davant d’aquest afrontament, l’Estat va optar per declarar l’estat de guerra a Catalunya i al mateix temps es varen detenir i empresonar una colla de comerciants a qui es van confiscar llurs establiments. La repressió i les pèrdues econòmiques derivades del tancament dels negocis van fer que aquell moviment de botiguers s’extingís ràpidament. Aquella rebel·lió, que no era justament de la classe obrera, ha passat a la història com el «tancament de caixes».
Aquells fets de finals del segle XIX m’han portat a pensar en les notícies relacionades amb les entitats creditícies de casa nostra. Les fusions, la pandèmia, la crisi generalitzada, han provocat un sotrac considerable que si no s’hi posa remei pot afectar milers de treballadors que poden perdre una feina que se suposava que havia de ser per a «tota la vida». I això passa mentre CaixaBank ha anunciat que en el primer trimestre de 2021 pels efectes de la seva fusió amb Bankia ha obtingut un benefici comptable de 4.786 milions d’euros i s’han apujat els sous, ja milionaris, els seus màxims dirigents! Naturalment, és positiu que les empreses tinguin guanys, però em temo que en el cas de les entitats bancàries aquests s’aconsegueixen gràcies a factors externs a la seva activitat principal, particularment per compra i venda d’actius. Un acudit que ha circulat per les xarxes socials reflecteix en bona mesura aquesta deriva de les entitats que ens guarden els calés: el 2018 ens aconsellaven que no anéssim a finestreta perquè això generava molta feina i, per tant, era millor utilitzar els serveis dels caixers o la banca en línia. Un parell d’anys després, ja s’aplicaven comissions per treure diners de finestreta amb la llibreta de tota la vida i, darrerament, aquest mateix any ens anuncien que han d’acomiadar milers de treballadors perquè els consumidors fan servir la banca en línia i ja no van a l’oficina!
És, si es vol, una caricatura, però ho és d’una realitat punyent. Efectivament, és una constant que les oficines bancàries i, amb elles, els caixers automàtics han anat desapareixent de les nostres vides. La ciutat de Girona no és cap excepció i, per tant, en els darrers temps hem vist com tancaven sucursals, principalment de CaixaBank però també d’altres entitats, de tal manera que barris sencers s’han quedat sense les oficines i els empleats que havien atès els veïns durant tants anys han passat a l’atur. A Bilbao, que varen ser pioners en les manifestacions en favor d’unes pensions dignes, s’han mobilitzat per aquesta qüestió protestant per un tancament d’oficines que els obliga a una peregrinació a la recerca d’un caixer en funcionament.
A Girona també hi ha indignació però aquí costa molt que la gent surti al carrer a manifestar la seva ràbia. Si fa 120 anys foren els empresaris els qui es varen declarar en una mena d’insubmissió tributària, tal vegada seria convenient una demostració de força a l’estil dels avis de Bilbao amb l’amenaça d’aplicar un particular però contundent «tancament de caixes».
