Josep Maria Girona, que va ser director de la SER a Catalunya i director de comunicació de Prisa Radio, publica «No me llames loca», una novel·la protagonitzada per la Julia, filla d’un industrial català, però sobretot una crònica de l’Espanya i la Catalunya d’inicis del segle XX
Com es posa un home en la pell d’una dona?
Una amiga em va recomanar que no em fes por, perquè, bàsicament, l’home i la dona són iguals. El que canvia són les circumstàncies en què es troben elles i ells. Home i dona som el mateix.
Les feministes el poden acusar d’apropiació sexista.
Això m’és igual. Són els lectors, els que han de dir si aquesta novel·la és feminista. Escrivint-la he vist que amb el feminisme ens hi hem de sentir tots més o menys còmodes, només aplicant el sentit comú.
Per exemple?
Per exemple, en el sentit de preguntar-nos per què una nena ha de parar taula i un nen no. Aplicant el sentit comú, tots som feministes. Dit això, la protagonista del llibre no és una activista feminista, ni tan sols sap que actua com una feminista. Seria un protofeminisme.
Comença el llibre amb la cita de Mary Wollstonecraft: «Jo no desitjo que les dones tinguin poder sobre els homes, sinó sobre elles mateixes».
No sé si les dones van pel camí d’aconseguir-ho, el que sé és que o s’és feminista o no se n’és. Una altra cosa és començar a parlar dient «tots i totes», l’article neutre i el no sé què. El feminisme és més profund. Per tenir una societat cada cop més justa, el feminisme és indispensable. Les activistes són una altra història.
En què s’assemblava aquella Catalunya amb l’actual?
Bàsicament en què la Catalunya actual està absolutament polaritzada, on arribar a acords és molt difícil.
I més enllà de la polarització?
Llavors Espanya vivia la Restauració, amb dos reis, i ara ens trobem en plena restauració borbònica, també amb dos reis. Llavors, com ara, conservadors i liberals s’anaven tornant en el poder. I també es feia servir sovint el regionalisme per apuntalar el poder central quan calia.
Els catalans estem avui més oprimits que aleshores?
No ho crec. Entre altres coses, no oblidem que aleshores tot plegat va acabar amb una dictadura, la de Primo de Rivera. No sé com pot acabar ara, però com a mínim estem en un estat democràtic.
Del tot democràtic?
No hi ha dubte que hi ha un retrocés de llibertats, però tant aquí com a Europa i arreu. Però res a veure amb la Catalunya d’inicis del segle XX.
Què se n’ha fet de la tan emprenedora burgesia catalana?
Al final, la burgesia viu sempre en un gran drama: compaginar els interessos de classe i els nacionals. Era així el segle passat, ho és ara i ho serà sempre. Qui té diners, vol que aquests rendeixin, i si convé treure el capital fora de Catalunya, es treu. És igual que sigui burgesia catalana, castellana o de qualsevol altre lloc.
L’important va primer.
Per la burgesia, els interessos de classe estan sempre per damunt dels interessos nacionals.
Una Internacional Burgesa.
És clar.
Al llibre hi ha aquest diàleg: «-No ets dels nostres?-Jo només soc dels meus». És la conversa entre independentistes actuals?
Al llibre, és un personatge que juga a dos bàndols. En l’independentisme... bé, hi ha gent de bona fe que s’ho creu, i després n’hi ha que «només és dels seus».
