Mentre va passant el temps i les boires de la pandèmia es van esclarint per deixar-nos un horitzó més net, cal suposar que no s’ha perdut el temps i s’està treballant en la definició del projecte museològic del futur Museu d’Art Modern i Contemporani de Girona així com amb l’adequació i habilitació de la Casa Pastors (antiga seu de l’Audiència Provincial), edifici que haurà d’acollir el fons de la col·lecció de Rafael Santos Torroella. Cal recordar que les obres d’art i els documents es varen comprar per 3,9 milions d’euros i van generar una gran polèmica ciutadana no només pels diners esmerçats en l’adquisició, sinó també per les maneres en què es va produir aquella operació de malabarisme pressupostari (amb una intervenció paral·lela de l’empresa d’Aigües de Girona) que després d’una acalorada discussió finalment es va poder aprovar al ple municipal gràcies al vot de qualitat del llavors alcalde Carles Puigdemont.

L’acord per tirar endavant aquell projecte d’un nou museu a la ciutat es va concretar l’any 2014 i el varen subscriure la Generalitat de Catalunya, la Diputació i l’Ajuntament de Girona amb aportacions no pas iguals, però sí rellevants per tal de fer possible que l’immoble gironí del segle XVIII situat just davant les escales de la Catedral esdevingués la punta de llança del coneixement de l’art dels nostres dies, no només a través del fons Santos Torroella adquirit, sinó dels que disposa el mateix Ajuntament, un conjunt de més de 3.000 obres de molt diversa procedència entre les quals cal destacar els del Museu d’Història amb el fons Fidel Aguilar, però també l’obra procedent de donacions particulars com la d’Emilia Xargay (compartida amb l’Ajuntament de Sarrià de Ter), la de Roca Delpech, Torres Monsó o Maria Àngels Feliu.

Però mentre esperem la realitat futura d’obra artística avui per avui emmagatzemada, ens ha arribat el llibre Art Contemporani a Girona 1994-2019, un rigorós treball dels professors M. Lluïsa Faxedas i Pere Parramon editat gràcies a una iniciativa editorial del GEiEG, donant així carta de naturalesa a la seva històrica vessant de difusió cultural que des de sempre ha sabut combinar amb la raó fundacional vinculada a l’excursionisme i l’esport. Amb aquesta iniciativa, el Grup ha posat a l’abast de tothom un interessant volum i ha fet bona amb aquesta aposta la definició que el mateix president de l’entitat, Francesc Cayuela, ha deixat escrita al pròleg: «El GEiEG és Girona i Girona és el GEiEG». En aquest sentit, el llibre fa un repàs complet del fet artístic en aquests 25 anys, destacant els creadors que han deixat nom i obra, però també els problemes d’una societat gironina considerada en un passat ben recent «més aviat conservadora i tradicional, poc receptiva a les innovacions». Sortosament, aquesta percepció s’ha anat modificant i millorant per l’impuls d’una societat viva i dinàmica i, segons els mateixos autors, avui la marca gironina també cerca fomentar-se en altres conceptes, com la gastronomia, el ciclisme i/o els esdeveniments efímers.

El llibre s’endinsa en les realitats de l’art contemporani a casa nostra i explica que malgrat tenir un panorama poc afavoridor, el fet artístic continua obrint-se pas perquè, en el fons, «els artistes no han defallit a l’hora de fer les seves propostes i no han cedit davant els múltiples impediments que sovint se’ls presenten». Dificultats que sovint venen per culpa d’una administració inoperant. A Girona, per exemple, fa més de cinc anys que el regidor de Cultura Carles Ribas va prometre identificar l’autoria de les escultures al carrer. Ha passat el temps i el polític, però els artistes encara esperen que l’Ajuntament col·loqui les plaques corresponents. Peces com la capsa de llum d’un artista de renom internacional com Jaume Plensa, les lletres toves de Paco Torres Monsó o les escultures de Rosa Serra segueixen essent anònimes als ulls del passejant.