L’alpinista blanenc Jordi Tosas, director d’Off Trail Academy, se’n va el 17 de juny al Pakistan, on durant dos mesos formarà portadors a les parets del K2, en un projecte solidari per millorar la seguretat d’aquests imprescindibles escaladors.
Si la muntanya no va a Jordi Tosas, Jordi Tosas va a la muntanya?
Jordi Tosas viu a la muntanya, així que ni ell ni la muntanya s’han de moure. Ni un va ni l’altre ve.
A un alpinista li agrada que els problemes se li facin una muntanya?
Li encanta. A peu de carrer ens fan veure que tot és segur i ens imposen normes, i un alpinista busca el contrari: incertesa, fins i tot risc. La muntanya és el lloc on encara podem descobrir nous espais per explorar, encara que sigui a dins nostre. En resum: busquem problemes (riu).
Els problemes habituals es relativitzen, a la muntanya?
He estat en situacions extremes, i quan he tornat aquí, he vist que en realitat no tenim problemes. Amplifiquem els problemes per estar preocupats, però problema és no tenir res per menjar, problema és no saber si quan acabi el dia seràs viu. A occident la majoria de gent viu fora dels problemes, se’ls crea a cada moment... no sé per què.
Que un català vagi a l‘Himàlaia a formar portadors és com si un tibetà vingués aquí a ensenyar a ballar sardanes?
(Riallada) L’art de madurar a la vida consisteix a aprendre el que no sabem. Un comença a créixer des del moment que admet que ignora moltes coses. És molt diferent ser un muntanyenc que ser un muntanyès, vull dir que la gent que viu a l’Himàlaia està molt habituada a la vida allà, però les muntanyes continuen essent per ells unes desconegudes.
I en canvi es juguen la vida per acompanyar els alpinistes.
Nosaltres anem a escalar per sentir-nos herois i ells hi van a guanyar-se el pa. Potser el pa de tot l’any amb una sola expedició. Saben que les muntanyes són una font turística d’ingressos, però saben també que els va la vida. Vaig allà per ensenyar-los a pujar de forma segura i a posar cordes per als turistes d’alçada.
Turistes d’alçada. En això s’ha convertit l’Himàlaia?
He, he, doncs sí senyor. Alpinisme és una paraula sagrada, que comporta uns valors que no es tenen en força expedicions comercials. La comercialització de les muntanyes -amb cordes fixes, oxigen i tot d’ajudes- no és alpinisme. Però bé, no és cap crítica, això mateix hem viscut al Pirineu i als Alps. El Montblanc o el Cerví estan molt més massificats que l’Everest.
Tot això són diners, és clar.
És lícit que països asiàtics i sud-americans aprofitin el turisme d’alçada per treure’n profit econòmic. Ara bé, potser s‘hauria de ser curós en la neteja i conservació. I potser caldria més ètica.
En quin sentit?
No pot ser que una empres a es faci seu l’Everest. Ja passa al Cerví, hem d’evitar que passi a l’Himàlaia. La muntanya no és de ningú, l’han de compartir alpinistes i turistes d’alçada.
De petit, els seus pares li deien que no s’enfilés tant?
Quan era petit no m’enfilava gaire i estudiava molt, era un nen molt quiet. Alguna cosa va canviar després. Des que em vaig començar a enfilar, els meus pares m’han donat suport tot i no haver-ho entès gaire. Això de jugar-me la vida a les muntanyes, els fa patir.
Quan ha passat por per darrer cop?
Passo por cada dia. Si no fos per la por, estaríem morts. La por no és un enemic, és un aliat, és un llum d’emergència que avisa que alguna cosa no funciona. La capacitat de gestionar situacions de risc, la tinc gràcies a una gran amiga: la por.
Com es veu el món des de dalt?
Es veu màgic i meravellós. La terra es corba, els colors són diferents, el silenci només el trenca el vent... Per més partiment que tinguis, et sents un privilegiat per estar allà a dalt. Un pensa per què no aconseguim aquí baix un món tan màgic.
Allà a dalt, a qui ha estat més a prop de veure: a Déu o al ieti?
(Riallada) Em penso que tots dos per igual. El mite i la creença en fonamenten en el mateix. Pujar una muntanya és peregrinar dins un mateix, i en la soledat del cim tens contacte amb una part de tu mateix que no sé si està més a prop del ieti o de Déu. Potser són el mateix.
