Joan Armangué acaba de publicar «Històries d’alcalde (Figueres, 1995-2007)» (Editorial Gavarres), on repassa la seva trajectòria com a alcalde de Figueres. El presenta aquesta tarda a l’Alfolí de la Sal de l’Escala, al costat de Quim Nadal, que alhora presenta les seves pròpies històries d’alcalde, en aquest cas de Girona

L’entrevisto a desgana. Diuen de vostè que desprèn poca simpatia...

Aquesta és l’etiqueta que em tenien col·locada. Tot i que penso que en la distància curta guanyava molt, en la proximitat amb la gent establia una relació més càlida.

Què és el pitjor de ser alcalde?

La gran absorbència que implica la intensa dedicació al càrrec. T’obliga a estar permanentment en guàrdia, les vint-i-quatre hores del dia. És una feina totalment absorbent si es vol exercir amb la responsabilitat que requereix.

Què hauria fet si hagués governat en solitari, i no va poder?

Hauria tingut molta més estabilitat al govern, per tant els projectes més estratègics de ciutat s’haurien tramitat a una velocitat diferent. Alguns projectes que havia planejat ni tan sols es van arribar a realitzar. La manca de majoria és un gran entrebanc. En la gestió municipal, sovint suposa un fre. Fins i tot hi ha un capítol del llibre titulat «Arquitectures sense fer».

Existeix centralisme també a la província de Girona?

Ha existit des del restabliment de la democràcia, i amb molta força. Ha existit pel projecte polític potent de la ciutat de Girona liderada per Quim Nadal, però també perquè les administracions supramunicipals, començant per la Generalitat, han actuat sempre amb visió molt provincialista. I algunes elits econòmiques, tant de l’Empordà com de la Garrotxa, sovint han apostat més per la capital que pels seus respectius territoris.

L’ombra d’en Nadal arribava a Figueres?

En Nadal alcalde va ser poc generós amb la demarcació, però haig de dir que, en canvi, el Nadal conseller va ser un gran comarcalista.

A qui agraeix més haver conegut gràcies al seu càrrec d’alcalde?

El que més enriqueix de fer d’alcalde, és que coneixes moltes persones anònimes, persones senzilles, amb els seus problemes. Això empeny a incidir en la transformació de la ciutat, per millorar la qualitat de vida d’aquestes persones.

Qui el va decebre, de tota la gent que va conèixer?

Han dit que en el llibre, passo comptes sense fer sang. L’he escrit sense cap ressentiment, però hi ha descripcions de fet i situacions que posen en evidència algunes actituds i comportaments.

No em tiri pilotes fora, que ja no és alcalde.

He, he, per exemple en el llibre destaco l’humanisme de l’alcalde a qui vaig substituir, Marià Lorca. Teníem moltes diferències polítiques, però amb el pas del temps es va guanyar el meu respecte i admiració. En canvi, d’altres no són tan de fiar, com en Santi Vila, que surt al llibre en diverses ocasions per les seves contradiccions i canvis d’actitud. Per això li dedico la frase de Brecht: perquè no és de fiar, som amics.

El veig amb mà de ferro en guant de seda.

La meva relació és cordial amb tots, però n’hi ha que en la vida política no eren de fiar. Santi Vila encapçala la llista d’aquests. Un altre seria Francesc Canet, que va ser el cap d’ERC, amb qui, tot i tenir amistat des de l’institut, mai vam aconseguir entendre’ns políticament. Hi havia gran desconfiança entre tots dos.

Ja que esmenta Santi Vila, va passar d’alcalde a conseller. A vostè això no el temptava?

No ha sigut mai el meu objectiu. A diferència d’altres, que van ser alcaldes com un pas previ per anar escalant posicions a la política nacional, el meu objectiu va ser sempre servir la ciutat. Per mi, el màxim honor és ser alcalde de la teva ciutat. D’altres s’ho van prendre com un trampolí.

És un mite o realment la tramuntana afecta la gent de Figueres?

La tramuntana influeix en el caràcter. És evident que ha generat molts entramuntanats, i això comporta coses positives i coses negatives. Però és un senyal d’identitat dels empordanesos.