A punt d’arribar als 40 anys de carrera com a músic (els complirà el 2022), Jordi Tonietti ha publicat aquesta primavera «Un llibre de cançons per a petites i petits». És un CD amb 19 temes, il·lustrat per Serena Sax, amb el qual ha versionat material pensat per a nens d’entre 0 i 4 anys.

Com es trien 19 cançons d’entre una carrera de gairebé 40 anys?

Ha sigut prou senzill perquè aquest és un cançoner per a nens d’entre 0 i 3 o 4 anys. Són cançons que havia fet i havien sortit amb d’altres editorials i que feia temps que les volia tornar a gravar jo i donar-los nova forma. Més que res la tria ha sigut això, i han sigut19 com haurien pogut ser 17 o 21. Ja tinc la perspectiva de fer-ne un altre perquè en aquesta franja d’edat disposo de molt material. El que estic fent és recopilar-ho tot i actualitzar-ho. Els nens segueixen siguent nens, per molt que hagin passat 40 anys. Moltes cançons, però, no les faria igual. El bolet petitó és molt coneguda i fa molts anys que la canto, ara l’he tornat a fer i surt en el disc amb la veu de la meva filla Isaura, que li dona un timbre que m’agrada molt.

Els nens segueixen sent nens, però han perdut la innocència?

No, la tenen igual. Evidentment els hem fet ser més grans més aviat, això sí. Quan vaig començar era inimaginable cantar per a nens de 2 o 3 anys, gairebé no hi havia ni llars d’infants. Cantava per nens de 14 anys, els que feien 8è d’EGB, i jo els feia ballar, i ballaven! Ara em dirien «i tu què vols?». Tot ha anat baixant. Ara té molt sentit fer música per a nens de 0 a 3 anys i abans ni hi tenia contacte. Això sí que ha canviat, però la innocència, no. Un nen és un nen amb les mateixes necessitats i ganes, i amb la mateixamirada. Ara riuen igual que fa 25 anys i això em fa sentir a gust.

Ara també la música infantil o familiar té més reconeixement?

Sí, fa pocs anys que s’ha vist la importància que té. La indústria ha vist que aquí hi ha mercat, tant en música com en llibres. Han baixat les vendes de llibres per a adults i han pujat les dels infantils. Amb la música què ha passat? Doncs que els pares d’ara donen més importància que els d’abans que els seus fills escoltin música i vagin a veure concerts. Es fan festivals i la gent respon. No sempre ha sigut així, els que fa molts anys que ens hi dediquem professionalment sabem que no se’ns ha donat importància i que sovint s’ha considerat un gènere de tercera. Jo he sigut un músic de lletra petita. Als pòsters de festa major la lletra gran se l’emportava l’orquestra, després el grup convidat, i després apareixia jo. I potser tenies més gent que ningú. Això ha començat a canviar.

Treballar en família és més agraït?

Com tots els músics, treballem més a casa per culpa de la pandèmia. Els darrers discos els he fet a casa, i tinc la sort d’estar envoltat de molts bons músics. El meu fill Oriol, a part de tocar amb mi des dels 12 anys, té diferents grups, és el bateria de Pepet i Marieta, té un grup de jazz... Pel que fa a percussió m’ajuda molt. La meva filla Isaura farà 15 anys i té una veu fantàstica. Li encanta cantar. Dona aquest so que potser jo sol no tindria, un so molt fresc. És una veu jove i alegre.

Ja sap com celebrarà els seus 40 anys de carrera?

Sí que tinc la idea, començo a preparar un disc que serà un fons de les cançons que més he cantat en la meva carrera, tot renovat i nou. M’agradaria comptar amb col·laboracions especials. Esta tot encara a les beceroles, però la idea és fer-la grossa. Tinc coses noves, també, i la idea és incloure-les juntament amb les peces antigues que recuperi.