D imarts celebrem la festa de sant Pere i sant Pau, apòstols, columnes de l’Església. Pere és l’apòstol que confessà la fe i que Jesús constitueix en «roca» per aixecar la seva Església. Pau és l’apòstol evangelitzador dels pagans i fundador de comunitats. A tots dos, la manifestació de Crist ressuscitat els va capgirar les seves vides fins a rebre el martiri a Roma.

La festa de Pere i Pau m’ha suggerit reflexionar i pregar per la nostra Església avui.

Quan professem la fe afirmem: «Crec en la santa Mare Església Catòlica». Afirmem que creiem en Jesucrist en l’Església, formant Església; i alhora, també, que ens fiem de l’Església, que és una, santa, catòlica i apostòlica. Constato, però, que darrerament per a alguns grups i persones l’obstacle per creure en Jesucrist és precisament l’Església.

Certament som conscients que l’Església és pecadora, perquè està formada per pecadors. Ha fet camí durant segles per la història exercint la missió confiada per Jesucrist, però també se li ha enganxat la pols del camí. I es veu en alguns fets de la història, com la divisió dels cristians, les incoherències a l’hora de seguir l’Evangeli, el mal exemple dels qui la formem, i, darrerament, el gravíssim problema de la pederàstia i d’altres esdeveniments que manifesten la seva condició pecadora.

L’oblit inconscient o conscient de tot el que ha fet i fa l’Església i els qui la formem cercant el bé de les persones i la societat provoca que només es contempli i comenti el que és negatiu, i s’oblidin els altres fets i actituds que han contribuït a la humanització de la història.

Tot plegat pot portar a oblidar la dimensió divina de l’Església, que és de Déu i dels homes. Com expressa el Vaticà II, és la multitud reunida en el Pare, Fill i Esperit Sant. Per això és també santa per l’acció de l’Esperit Sant i per la presència de Jesucrist, el seu cap. Aquesta santedat de l’Església s’ha manifestat al llarg dels segles [...] (extret del Full Parroquial d’aquesta setmana).