Kelly Van Tonder és una artista sud-africana que fa miniatures de la mida gairebé d’un Euro. La covid la va enganxar amb la família a Girona mentre viatjaven per Europa i s’hi han quedat a viure. Exposa -i ven- minúscules samarretes de ciclistes a la botiga Velòdrom de la Rambla

La mida no importa, a la vida?

La grandària és un factor decisiu enorme. Sovint els productes es qualifiquen de «millor» com més grans són. L’èxit es representa sovint en els edificis més alts, els cotxes més grans, les cases més grans. Així que sí, la mida importa! Però són els petits detalls els que sovint fan una cosa especial.

Què l’atrau, de les coses petites?

Sempre m’ha fascinat l’art en miniatura. Admirava la paciència i la diligència que ha de tenir l’artista. Estimo l’art abstracte desordenat. Estimo l’imperfecte. Però amb una peça en miniatura, vostè no és capaç d’obtenir el mateix efecte que amb una peça gran. No es pot emocionar realment en un llenç en miniatura. Simplement no hi ha suficient espai. En lloc d’això, es tracta de crear una peça que susciti una emoció; memòria; o sentiment. Quan una miniatura de qualsevol tipus es penja en una paret és sovint un iniciador de conversa.

Però això de les samarretes ciclistes és una afició estranya.

La majoria de peces que faig són sol·licitades i específiques per al client. Una caixa de te d’un lloc llunyà, una porta per a una casa específica, un globus d’aniversari metal·litzat... Les samarretes eren un d’aquests pensaments nocturns que no et deixen dormir. Quan finalment vaig poder gargotejar algunes idees, va ser un moment emocionant. Un cop vaig començar a posar pintura en el paper, vaig saber que estava en una cosa especial.

Espero que practiqui ciclisme.

Doncs ara no. Tot i que tinc encara una bicicleta a Sud-àfrica, que no deixaré que el meu marit vengui. Va ser la meva primera bicicleta «real». Sovint parlem de comprar una bicicleta per a Girona.

Com té la vista, treballant en miniatures?

És extremadament difícil passar hores en una peça, si no organitzes el temps per a fer descansos. Els ulls es cansen, la postura es converteix en incòmoda i el cap i el coll es fan pesats. A vegades treballo amb lupa, però acaba convertint-se en un obstacle. Una vegada vaig comprar un parell de «lupes» a Amazon, que a penes he usat. Honestament, una de les meves pitjors compres per a aquest treball. Eren molt pesades, encara em produïen més dolor al coll i el cap.

Creu en els gnoms?

(Riallada) Per descomptat que crec en els gnoms! I en fades, elfs i totes aquestes coses màgiques petitones. Qui no?

Com acaba a Girona una sud-africana?

Un dia li vaig suggerir al meu marit que ens prenguéssim un «any sabàtic» per Europa. Educant els fills a casa, prou perquè no es convertissin en animals, i a canvi obtindríem coneixement mundà a cada país que visitem. Li va costar uns dies, potser setmanes, decidir-se. Va ser una cosa bastant boja.

Ja, però per què Girona?

Vam decidir que fos la primera parada. Jo hi havia estat l’any anterior un parell de dies, i hi tenia bons amics. Al cap de quatre setmanes, va arribar la pandèmia i el confinament total. Ara ens hem enamorat d’aquest lloc, i tot i que els nostres plans continuen sent anar a Austràlia, volem gaudir d’aquest lloc meravellós els pròxims anys.

Veu més diferències socials aquí o al seu país?

No sé si he conegut realment Girona, a causa dels temps covídics. Tanmateix, la gent catalana que hem conegut tendeix a ser humil i amable, semblen enviats per Déu. Responent en concret, Sud-àfrica pateix d’un dels nivells més alts de desigualtat del món. La distribució desigual de la renda, l’accés desigual a les oportunitats i les disparitats regionals, hi contribueixen. No veig això a Girona.

L’esport pot ajudar a resoldre els nostres conflictes polítics, com va passar al seu país?

L’esport contribueix a unir a persones de diferents cultures amb un objectiu en ment. Ara bé, si som honestos, no diria que l’esport ha resolt tots els conflictes de Sud-àfrica.