És ben sabut que la ciutat de Girona atresora un bon nombre de llegendes populars, alguna de les quals han arrelat amb força en l’imaginari col·lectiu, com ara la «bruixa» de la Catedral, aquella gàrgola de formes femenines que segons la versió apòcrifa més estesa era una dona que tirava pedres i llençava improperis a tot símbol religiós que trobava al seu pas fins que un dia Déu va castigar-la: «Pedres tires, pedres tiraràs, de pedra quedaràs...». D’altres, com el famós Tarlà, neixen d’una realitat històrica, en aquest cas al voltant de l’epidèmia de pesta negra que va patir la ciutat i que l’escriptor Pep Vila va documentar en un interessant llibret dedicat al personatge. Carles Vivó va escriure contes que versaven sobre curiositats diverses com el que parla d’un Sant Narcís que caçava vampirs o «El bisbe pelut» de nom Joan Ernest de Picamoixons, així com alguns que anaven a cavall entre ficció i realitat, com la dels monjos «que varen perdre el cap», uns fets que també recull l’historiador Ramon Alberch en el seu documentat treball sobre misteris de Girona, així com amb el record petri d’unes figures en relleu dels frares assassins situades sota els porxos de la Rambla. També un hotel de la ciutat rememora amb el seu nom comercial aquesta realitat de les llegendes gironines.
Si ens centrem en aquestes llegendes tan conegudes pot donar la impressió que tot això dels misteris, les llegendes i/o les curiositats certes o inventades només formen part de la Girona medieval, la més antiga, la que acull els museus i els monuments, però el cert és que la ciutat dels quatre rius és molt més que una catedral, una església de Sant Feliu o uns Banys Àrabs, ja que la història, però també la màgia de la ficció i/o la transgressió volguda d’una determinada realitat és consubstancial amb la voluntat de molta gent que sap generar il·lusió i vivències a redós d’allò que els envolta. És el cas dels autors del volum Històries Eugenienques, un recull de llegendes urbanes de Santa Eugènia de Ter, La Rodona i Can Gibert del Pla que han cobrat vida gràcies als textos divulgatius de Jaume Prat i les il·lustracions pedagògiques de Quim Paredes. Els autors ens presenten un conjunt d’històries, algunes reals, d’altres inventades, la majoria amb un rerefons històric i unes poques amb un toc de màgia, com ells mateixos les defineixen. Uns textos que ens parlen del carrilet fantasma amb un recordatori d’aquell tren d’Olot que va deixar de travessar el barri pocs dies abans que l’home arribés a la Lluna, del til·ler més vell de Santa Eugènia, de l’avió de fusta que sobrevolava Can Gibert, el misteri de la pedra de La Rodona o la llegenda de la Nimfa del Rec, així com una referència al safareig oblidat i de passat tenebrós que hi havia al carrer dels Marfà, entre d’altres.
Darrerament, el barri de Sant Eugenia ha estat notícia pels problemes de seguretat i de convivència com els que denunciava fa poc en aquest diari Francisco Muñoz en una carta al director, on esmentava la celebració del «botellón» al parc del Mas Masó, així com la manca de neteja i de manteniment dels espais públics. Aquesta és la realitat d’avui, però Santa Eugènia és el resultat d’una forçada annexió a Girona l’any 1963 que va més enllà de Can Ninetes o el pont del Dimoni. Amb un urbanisme complex i mal planificat, el barri incorpora, però, la màgia de gent que posa en valor tot allò de positiu que pot generar il·lusió amb voluntat de pervivència de la memòria. Els 200 exemplars d’aquestes històries «eugenienques» que ha editat l’Ajuntament de Girona s’han distribuït entre centres cívics i biblioteques, però tanmateix mereixerien una difusió més amplia perquè, com encertadament diuen els seus autors, «parlen d’un patrimoni desconegut, però no per això menys interessant, totalment allunyat del turístic nucli de la ciutat». Efectivament, més enllà de la Força Vella, també hi ha llegenda i vida.
