Diu la filosofia que la diferència entre l’ésser humà i la bèstia és la consciència, aquest artefacte que ens va acompanyant des de nens i que es va fent notar a mesura que es compleixen anys. També la capacitat de raciocini, fet dubtós en alguns casos, bé. Potser, com deia Aristòtil, el sentit de l’humor sigui la prova més fefaent que l’home és diferent de totes les espècies que conviuen amb ell. Cal, però, una altra característica que supera totes les altres i que manté els homes sota un halo misteriós: la necessitat de viatjar. Aquell avantpassat es va desprendre de la seva ombra fa 2,8 milions d’anys i va deixar les copes dels arbres per sempre. Va baixar a la terra, on vivien els rugits i les mandíbules afilades, i va aprendre a vèncer els seus temors amb pedres i fragments de fusta dissecada. La vall baixa de l’Awash va veure separar-se els primers homínids, els que es van erigir de les seves potes del darrere, dels que van decidir continuar la seva vida a la part alta dels arbres, menjant fruita i renunciant, sense saber-ho, a una eternitat de llocs desconeguts.

Van ser el nostre Adam cromosòmic i la nostra Eva mitocondrial. El relat bíblic tria millor els noms. Hi ha més poesia en un versicle hebreu que en un manual d’antropologia. És inútil negar-ho. Però subjugar la ciència suposa anar massa lluny. Hi va haver, en realitat, un Adam i una Eva que vivien en un paradís. Aquest Edèn, concedim-ho, no estava solcat per quatre rius, però sí que disposava de molts arbres, frondosos i segurs, d’aquests grans arbres africans que proporcionen llargues migdiades ombrejades als lleons. Quan l’homo erectus va aprendre a caminar amb dues potes va descobrir també que al seu voltant s’obria un horitzó bonic. El paisatge, més enllà de la muntanya, guardava sempre un cim nou que perseguir. Com el vaixell que intenta atrapar el sol caient per l’oceà, l’home es va habituar a travessar els rius i a escalar muntanyes. En el seu camí va fer dels arbres cabanes i els animals que havien conviscut amb ell els va convertir en menjar. Va passar de ser devorat a devorar. Va perdre la por al crepuscle i va saber que la nit significava la bestreta del dia.

D’aquesta manera es va dividir en grups cada vegada més nombrosos i mentre uns van baixar cap al sud, altres van posar la mirada en l’estrella polar, que en aquells temps no era més que un sol congelat i distant. Van disputar els deserts i van entrar a la banya d’Àfrica. Van travessar el mar Roig, en una expedició que va trigar centenars de milers d’anys, i van trepitjar una terra dura i dominada per la pols. Aràbia tornaria a confondre els camins dels nostres homes: alguns van prendre rumb cap a l’est, on la sorra cobria el món i, al final del camí, només al final, la pluja baixava del cel com una galleda de mel; altres, en canvi, van pujar cap al nord i van descobrir un altre mar, aquest de forma estranya i allargada. Allà van començar a assentar-se en ciutats que avui ens resulten velles, com fetes de fang: Galilea, Tabun, Karain... fins que la neu va cobrir els camps i les muntanyes suggerien als seus cims instruments per matar, si un no volia ser matat.

L’home es va fer viatger per sobreviure. Sense el foc als peus, sense la necessitat de coneixement, mai hauria baixat d’aquests arbres que encara avui commouen el preu dels safaris. L’home es va fer home precisament perquè va vèncer les seves pors i la seva genètica i es va llançar a descobrir el que ignorava. Caiguda la tarda, a punt ja d’esclatar la foscor en la seva mirada, va decidir no mirar enrere. En alçar-se de les seves potes del darrere, va triar també convertir la seva vida en un viatge. L’homo viator era dins seu des que va veure les copes dels arbres des de baix i es va acomiadar d’aquells que van preferir veure’l perdre’s per l’horitzó. En tots els grans viatges està impresa la llavor d’aquests temps nòmades. En tots els grans viatgers dormen amagades les ànsies de descobrir dels primers homes. De Marco Polo a Ibn Batutta, de Colom a Gagarin, en un vaixell, un camell o un coet espacial, cap d’ells hauria arribat fins a la meta sense aquest homo que va decidir alçar-se per convertir-se en un viatger etern.

Si Armstrong va trepitjar la Lluna va ser perquè milions d’anys abans els arbres es van quedar insuficients per satisfer les ànsies d’una espècie assedegada de coneixement. Molts viatgers es van perdre en mars ignots, en deserts calcinats de solitud o en muntanyes tan altes que congelen els cadàvers dels exploradors, com fotografies en blanc i negre. En les seves derrotes hi ha també l’avanç de la humanitat, el pas a pas, de l’infant que gateja fora del seu bressol fins a l’ancià que toca el bastó sense poder-se moure de la cadira. No hi ha res més humà que viatjar, per això som els llocs on hem estat.